Fa temps. aquest diari em va publicar un article titulat "Sobre l´estat físic conflictiu del iogurt", o una cosa així. Contava allò que jo presentava com un coverbo i com a tal m´ho havien contat a mi. Tan grotesc el vaig trobar que hi vaig afegir: "És evident que se tracta d´una invenció". Però alguns lectors em comentaren l´escrit, i sobretot el coverbo, que pareix que n´és la part que més els va interessar, i n´hi hagué que m´asseguraven que el fet era verídic, i fins i tot n´especificaven el lloc. Llavors no m´explic com el relat m´hagués arribat a través de narradors diferents i distants uns dels altres.

Si un pas curiós se conta com a realment succeït, constitueix una anècdota. Les anècdotes se presenten com a vertaderes, bé atribuïdes a un personatge real, bé a un lloc real o en una circumstància històrica. Però jo desconfii de la historicitat de les anècdotes. Una mica de sentit crític ens revela que algunes són impossibles. N´és exemple la més divulgada de les que tenen de protagonista el poeta Quevedo. Tots la deveu haver sentida contar, per això no la reproduiré, a part que la trob grollera i poc graciosa. Per què no és creïble? Senzillament perquè l´acció passa dins un tren i, en temps d´En Quevedo, no hi havia trens.

En el meu poble, me´n contaren una anomenant-ne amb nom i malnom la interessada, una dona ben coneguda de tothom d´allà. Per això la´m vaig creure. L´anècdota diu que, a la dona en qüestió, li demanaren si volia esser testimoni de Jehovà. L´hi degueren demanar en castellà: "Usted, quiere ser testigo de Jehovà?". Ella contestà: "Jo? Ni conec En Jehovà ni he vist s´accident."

Doncs bé, a un llibret de propaganda titulat Chistes y anécdotas y otras maldades de músicos para músicos (Discoplay, Madrid, 2001), m´hi trob, a la pàgina 45, aquest text:

-"¿Qué contestó el batería cuando le preguntaron si quería ser testigo de Jehová?

-"Lo siento, ni siquiera vi el accidente".

El llibret esmentat en conta dues més que he sentides d´altres personatges. Una diu que una senyora demanà al violinista Fritz Kreisler què li cobraria per tocar a una festa privada que donaria a ca d´ella. Ell contestà: "5.000 dòlars". Ella advertí: "Tengui en compte que no alternarà amb els convidats". L´artista replicà: "Llavors només seran 3.000". Distintes versions en varien el nom del violinista, les quantitats i la moneda.

L´altra anècdota: una senyora convida el violinista Jascha Heifetz a participar d´un gran sopar i li proposa que hi dugui el violí. Ell contesta: "Em sap greu, però el meu violí no menja mai fora de casa." Qualsevol violinista de fama podria haver contestat així a la insolència de la senyora.

Hi ha anècdotes que per força han d´esser falses, però responen bé a la fama, justa o injusta, del caràcter del protagonista. De Miguel de Unamuno, conten que visità un metge per un problema que resultà que era una simple fimosi (si no sabeu què és una fimosi, mirau-ho a l´enciclopèdia, perquè no se presta a explicar-ho aquí). El metge li demanà si les relacions sexuals no li resultaven doloroses. Ell contestà que sí, però que se pensava que aquell dolor era un gravamen que havia de pagar pel plaer que en treia. La cultura general de n´Unamuno sobrava per a saber en què consistia el seu mal, però la frase respon bé amb la seva visió turmentada de l´existència.

I si no ho heu de trobar vanitat, contaré com se va ordir una anècdota amb jo de protagonista. Estant internat a una clínica, em va venir a veure un sacerdot i, després d´una mica de conversa, em va demanar si volia que em dugués el Bon Jesús. Donat d´alta, ho vaig contar a un col·lega meu i ell, molt càustic, em va dir: -Tu li havies d´haver contestat: "Si entra en es ´seguro´". Jo, que si som grosser no ho som deliberadament, no hauria respost mai d´aquella manera, i així ho vaig manifestar al malèvol col·lega.

Doncs bé, llavors va esser ell qui escampava que jo, efectivament, havia contestat amb aquella insolència al bon capellanet. Em diuen que l´anècdota ja circula pel bisbat. Si la vos conten, pel meu bon nom, desmentiu-la.

*Filòleg