Es mallorquí, sa llengua des nostros pares, padrins i repadrins, és sa llengua medieval que parlaven es nostros avantpassats, adaptada durant 800 anys a sa nostra manera d´esser. Ha evolucionat amb noltros, i realment no havia sofrit gaire per sa convivència durant segles amb so castellà. En aquesta època de globalisació i influència des medis de comunicació, tanmateix, se podria pensar que, degut a s´omnipresència des castellà i de s´anglès, sa seva existència estava en perill. Per això, es nostro primer Estatut d´autonomia que declarava cooficial sa nostra llengua, va esser, per molts, sa garantia de sa seva supervivència definitiva entre noltros. Per altres, en canvi, es nom de "català" que s´Estatut donava a sa llengua històrica de ses Illes Balears, sense matisos ni referències a sa realitat de ses nostres modalitats, així com sa manca de reconeixement explícit an es nostro tresor lingüístic, els feia sospitar d´uns perills que, desgraciadament, han estat confirmats.
Emparats per aquesta denominació i per interessos molt poderosos, sa sibil·lina substitució des mallorquí per s´estàndar a ses administracions públiques, en es medis de comunicació i a s´escola, és un fet que està aconseguint a marxes forçades s´assimilació des mallorquí. Basta sentir xerrar es joves que no han tengut sa sort de tenir pares preocupats per sa transmissió d´un bon mallorquí, per tèmer-se´n de sa degradació a què ha arribat sa nostra llengua quasi mil·lenària. ¡Qui ho havia de dir! Es mallorquí, que mos ha acompanyat en es nostro viatge històric amb sa casa d´Aragó, sa de Mallorca, sa des Trastàmares, sa dets Àustries i sa des Borbons, que ha vist repúbliques i dictadures, corr es perill de no sobreviure a sa democràcia autonòmica des segle XXI.
Ets interessos que hi ha darrere aquest procés d´assimilació des mallorquí pes català estàndar són molt clars. Interessos polítics, des catalanisme annexionista que ha de menester una llengua única i uniforme, i que se concreta en un autoodi a ses nostres modalitats per ser, precisament, sa senya més evident de sa nostra identidat balear. Interessos econòmics, ja que per editors, productors de medis de comunicació, etc.., els hi és molt més rentable emprar un model de llengua que arriba a vuit milions de persones, que fer-ho per un públic amb poc més d´un milió. Interessos personals, perquè professors, periodistes i altres professionals s´estimen més un mercat més ample on poder desplegar sa seva professió.
És de cada dia més evident que s´única manera que pervisqui es mallorquí, i lo mateix se pot dir des menorquí i de s´eivissenc, és que sa societat civil, sa que no depèn des doblers públics, lluiti contra aquets interessos, se llevi de damunt un incomprensible complex d´inferioritat davant tot lo català, i comenci a usar ses nostres modalitats on fins ara havien estat arraconades per s´estàndar: administracions públiques, medis de comunicació i ensenyança. Això no és anar en contra de s´unitat de sa llengua com diuen ets estandaritzadors a ultrança. No, sa dignificació des mallorquí no va contra s´unitat, va contra s´uniformitat, va a favor de sa diversitat, de sa seva riquesa. Va a favor d´una llengua comuna, sí, però sempre que reconegui ses nostres formes ancestrals. Si es catalans volen perdre sa seva pròpia varietat lingüística, que la tenen, a favor d´un estàndar únic i uniforme per raons polítiques de construcció nacional, no serem noltros qui els hi farem es comptes. Ara bé, no hi ha cap raó perquè noltros hàgim de perdre cap paraula, cap expressió, cap frase feta, cap pronom o cap forma verbal balear en favor de formes des català continental per falta d´ús i ajuda públics. I molt manco tenim s´obligació de fer cas a un Institut d´Estudis Catalans (IEC) que gosa manar-mos com, on i quan podem utilisar sa llengua des nostros avantpassats, amb sa seva teoria diabòlica de registres formals i informals, d´àmbits generals i restringits.
En aquest sentit, és ridícul veure tants de polítics de Balears (sí, pareix mentida, de Balears!), sense criteri i entregats an es catalanisme, dir amén an es mandats de s´IEC (i des seus escolanets de sa UIB) quan se tracta d´obligar es nostros locutors d´IB3 a parlar estàndar, mentres ells no hi parlen per por de fer es ridícul.
Per cert, senyors de sa IUB, es mallorquí no és dialecte de nigú, no és cap "català dialectal", com deien s´altre dia a una penosa nota de premsa. És una modalitat tan antiga o més, tan valuosa o més, tan autèntica o més, com es valencià o es català de Barcelona. No passin pena, professors, per sa salut des català de Barcelona, no corr cap perill: té un grapat d´universitats, administracions, diaris i televisions catalans que ja el defensen. Posin fil a l´agulla per restaurar sa plena dignitat de sa llengua des nostros padrins, maldament això vagi contra es seus interessos personals i corporatius. Vostès, com a empleats públics que són, estan an es servici de sa societat civil i des ciutadans que els paguen es sou. No a s´enrevés. Seria una bona manera de recuperar sa seva dignitat i sa seva independència des catalanisme, que tant ofega sa UIB i que l´impedeix esser una vertadera universitat oberta, lliure i excel·lent.
(*) Miguel Nigorra Oliver, Román Piña Homs, Juan Font Rosselló, Sebastián Urbina Tortella y Sebastián Jaume Muñoz-Maldonado
