Segons acab de llegir, la senyora María Antonia Trujillo, que va esser ministra del govern d´en Zapatero (no sé si això és un bon o mal antecedent), demanava de què serveix, el català. Amb aquest article no pretenc donar-li una resposta que la convenci, perquè tanmateix no em llegirà i endemés va dir que no trobava cap argument de pes entre les respostes dels qui li replicaven. Figurau-vos com valoraria els meus. Si m´he decidit a escriure´l és perquè pens que hi ha moltes persones que s´ho demanen, i no solament respecte del català, sinó d´altres llengües que, per les raons que sien, no consideren de valor.
Una qüestió com aquesta, no la plantejaria cap lingüista. La teoria lingüística actual no fa valoracions de llengües, és a dir, entén que no hi ha llengües superiors ni inferiors, útils ni inútils, riques ni pobres, etc. Cadascuna és la més adequada per a la comunitat que la parla. Per a cadascú, la llengua pròpia és la més clara, la més entenedora, la més convincent, la que respon més bé a les seves necessitats expressives. Pensar que una llengua és inferior a una altra equival a pensar que ho és el poble que la parla, perquè la llengua no és una "cosa" inert, sinó una manera d´esser i de comportar-se. La lingüística d´avui ha superat el vell prejudici de les llengües inferiors, com l´antropologia ha superat el de les races inferiors.
Tornant a la senyora Trujillo, és molt possible que, "a ella", el català no li servesca de res. No en deu saber i d´una ignorància no en treim cap benefici. Jo puc dir que, a mi, de totes les llengües del món, és la que més m´ha servit: ha estat decisiva en la conformació de la meva personalitat. Amb el català, vaig aprendre de parlar, m´hi he comunicat tota la vida amb els meus pares, familiars, els meus amics; hi he contret tota casta de relacions i, cosa per a mi importantíssima, m´ha permès fruir de les obres de la literatura catalana, l´escrita i l´oral. No puc deixar de fer menció del llibre que, des de la infància, ha alimentat la meva imaginació dispensant-me hores agradabilíssimes: l´Aplec de rondaies mallorquines d´en Jordi d´es Racó. I encara (i perdonau si dient-ho caic en una mica de petulància), el català em proporciona un gran plaer quan, per gust, el faig servir com a instrument de creació.
I de les altres llengües? Diria que, en la mesura que les conec, en trec satisfaccions. Entre les meves lectures preferides, hi ha obres escrites en francès, en italià, en castellà i en gallec. El profit que podem treure del coneixement d´una llengua no depèn del nombre d´individus que la parlen. El llatí, que ja no és llengua materna de ningú, dóna accés a segles de cultura occidental. Per això és indispensable conèixer-lo a molts d´investigadors.
Quines llengües calen més la pena d´aprendre? Depèn de l´interès, la curiositat, els afectes i la sensibilitat de cadascú. Ja he fet esment de l´atractiu que sent pel gallec. Als lingüistes, els convé molt conèixer llengües molt diferents de les que ens són més familiars: xinès, àrab, turc, i de pobles de cultures allunyades de la nostra civilització: llengües esquimals, llengües dels indis d´Amèrica, dels pobles primitius supervivents d´Àfrica i Oceania, perquè hi descobreixen uns recursos expressius que no hauríem imaginat. Un xalar.
