La bellesa, vet aquí un d´aquestes «grans» temes, sobre els quals han divagat, de manera brillant i profunda, els més destacats filòsofs de tots els temps. Ben al contrari de la por, com en deia Gabriel Ferrater, la bellesa sí que ofereix força motius per literar o filosofar. Tanmateix, per molts de papers que llegim, al final, tots ens feim el nostre propi concepte del que és bell, i, així, anam pel món talment petits filòsofs casolans, defensant-lo a capa i espasa.

Tan volàtil és, alló que pugui esser la bellesa, que cada època històrica n´ha modelat el seu, bellesa entesa en sentit ampli, en la mesura que afecta tant les manifestacions artístiques com la bellesa aplicada a les persones, la bella fisica, diríem. Per a això, els cànons de bellesa contribueixen a la coneixença d´un període determinat de la història. A l´escola ens varen ensenyar que no era ben bé igual la idea de bellesa durant l´edat mitja que durant el renaixement. Els al·lots que, per la seva banda, han estudiat quatre nocions de literatura catalana (i que, per ventura, si la tropa Bauzá, Camps i Estarellas regeixen per més temps la cosa pública d´aquesta terra ja no tendran ocasió d´estudiar) deuen saber que el nostre savi per excel·lència, Ramon Llull, escrivia no per, com es fa des del, pel cap baix, el romanticisme, per crear bellesa literària, sinó per reforçar i magnificar totes quantes bondats i excel·lències revestien la divinitat; per a això, Llull considerava que s´havien d´emprar, atès que Déu s´ho ben mereixia, les més belles paraules possibles.

Però els comuns dels mortals vivim una mica allunyats dels solcs de bellesa filosòfica i artística, i, animals d´instints primaris com som, el que primer ens entra pels ulls és la bellesa física, que, dit sigui de passada, també està regida per unes altes dosis de subjectivitat, com no podia ser altrament. Així (aclarim que, en el present paper, es pensa més en la bellesa femenina, encara que no està descartat „¡fa tantes voltes la vida, com se sol dir!„ que qualque dia canviem de vorera) hi ha qui s´inclina per les rosses, i mai no les canviaria per cap morena d´upa, per molts arguments a favor, de les morenes, que se li donin; així com hi ha qui, arrenglerant-se, a més, dins una gloriosa tradició de la bellesa femenina, entre les més conegudes, les molsudes madones rubenianes, sent una inclinació per les grassones, allunyant-se dels, segons sembla, gustos més habituals entre el masclum, que s´inclina per les magritxoles.

Per a moltes dones la bellesa els pot ser un càstig i un calvari. S´han començat a descobrir tendències, en efecte, que demostren que, per a determinades feines, ser una bella dona pot representar un enorme entrebanc; s´han donat casos d´empreses que han despatxat dones per la seva bellesa irresistible, i els tribunals de justícia ho han avalat. Sí que es prima la bellesa femenina en uns oficis (la moda, la publicitat, per exemple), en d´altres, per inèrcies culturals, entre altres raons, la bellesa hi desentona, com és ara en determinades tasques intel·lectuals (no acaba de quadrar gaire el fet que una dona, que ens perdonin les feministes, estigui com un tren llueixi un cervell privilegiat) i no diguem ja les submises secretàries, que diu que han de ser lletjones per mor de no cridar massa l´atenció del cap. Cas d´enviar currículums, es recomana que no s´hi adjunti fotografia. En fi, si la bellesa és menystinguda el món deu estar d´allò més desguitarrat. En els nostres temps de bordegassos esburbats si teníem una professora que estava bona estudiàvem amb més ganes.