A vegades amb notòria exageració, els educadors, els mestres, afirmen que als alumnes d´ara els manquen unes virtuts i qualitats que, de manera presumpta, devien posseir com un preuat tresor els al·lots de temps passats. Virtuts com llegir, escriure i parlar. Pot estar bé sostenir-ho com a anàlisi afegida que l´educació actual necessita una sacsejada, una millora necessària (en la qual, no fa falta dir-ho, no hi estan interessats els polítics que governen; més aviat, fan els possibles per canviar mecanismes educatius que han funcionat més o menys de forma acceptable).
La realitat és tota una altra. Tots els àmbits de la realitat estan envoltats d´un seguit de tòpics i prejudicis que, amb el temps, la gent, sense gota d´esperit crític, els va convertint en veritats. Tòpics que, si són agafats com un absolut, podem arriber a fer molt de mal. Els tòpics habituals entre nosaltres -cosa paradoxal en una societat, en principi, tan llunyana dels interessos literaris i culturals- tenen a veure amb el món de les llengües. I n´hi ha a balquena. En aquest sentit, és encomiable la labor del professor, ja jubilat, Jesús Tuson que, en un grapat de llibres, ha dedicat anys i panys a qüestionar i destruir l´enfilall de tòpis més recurrents que circulen sobre les llengües. Els al·lots d´ara, diria el professor Tuson, parlen i escriuen, tan bé o tan malament, que els d´altres èpoques. Depèn; per exemple, hi ha al·lots amb una predisposició natural a les belles lletres, altres que són uns malfeiners, altres que prefereixen les ciències i no acaben de veure les utilitats de literatura i de l´escriptura. En tot cas, els al·lots d´ara, com els d´ahir, tenen el seu particular idiolecte, i, si alguns, esperem que molts, necessiten polir les eines de l´escriptura i de la llengua oral, ja s´espavilaran, i arribaran, els qui s´hi esforcin, allà on es proposin. Per ventura aprendran amb aptesa llengües estrangeres, al marge de les salvatjades pedagògiques que tenen decidit implantar una bona colla de polítics ineptes.
Una mancança que sí que, al contrari d´altres indrets, seria bo i urgent de corregir és l´absència gairebé total de l´oralitat en les diverses etapes educatives. Com ès lògic, se´n fan de pràctiques orals, es diria que sobretot en les llengües, però mai no té el valor que es concedeix a l´escriptura. Fins i tot, a l´hora de posar nota, molts alumnes hi renuncien, ja d´entrada, per empegueïment, per por a fer el ridícul, per por a no sortir-se´n, això en alumnes que xerren pels descosits. En d´altres tradicions escolars, la pràctica oral, el debat constant, l´intercanvi de punts de vista, és una eina pedagògica bàsica. Això, però, no s´improvisa, arrelar-lo entre nosaltres de cop i volta seria un fracàs; faria falta revisar aspectes de la formació dels mestres i, fins i tot, dotar de tothom qui es dediqui a l´ensenyament d´unes mínimes normes de tècnica vocal, de retòrica, de recursos, per fer servir l´oralitat a les classes.
Parlar bé (i escriure-hi) des de sempre ha estat una de les marques que ha distingit una persona culta i llegida. Tots hem assistit a conferències de gent d´allò més sàvia, però amb una deficiències alarmants d´expressió oral, o a lectures de boms poetes que, en posar-se a recitar, malmenten la qualitat dels poemes. No parlem de l´anodina oralitat de gran part dels polítics actuals, i a l´hora de parlar, per paga, no dieun més que banalitats i obvietats. Una de les millors incitacions a la bella dicció la podeu ensopegar en una inscripció que figura al frontispici d´un casal, Can Corona, de la vila d´Alaró: «Parleu bé. Per la vostra dignitat i respecte als altres».
