La demanda que Catalunya ha formulat a Espanya té, com a primera i principal virtut, la d´estar fonamentada en la legitimat del vot. En la legitimitat democràtica que confereix la voluntat dels ciutadans expressada en un determinat sentit. Que Catalunya vulgui decidir si ha de seguir vinculada a Espanya o ha de constituir un nou estat sobirà, és un exercici de llibertat que, només per això, es legitima a si mateix. I quan des de la riba oposada s´argüeix que la independència no seria més que una estratègia de la classe dirigent del país per amagar les pròpies vergonyes i per mantenir-se incòlume en el poder, etcètera, es deformen volgudament els fets. Vegem. El clam per la independència sorgeix de la ciutadania i no pas dels partits polítics, i això s´oblida dia rere dia. Convé tenir ben present, per tant, que allò que el president Mas encapçala „el dret del poble català a decidir el seu futur col·lectiu„ és l´expressió del sentiment majoritari dels ciutadans del seu país manifestat reiteradament al carrer (amb una traducció explícita en la representació parlamentària). Així, doncs, es vol convocar els ciutadans a votar perquè els ciutadans ho reclamen. Clar i llampant.

[El president Mas, sigui dit ara que ve a tomb, mereix en aquesta història un tractament especial. I no ens referim al tractament honorífic, que ja el té pel seu càrrec, sinó al respecte i la consideració que s´ha guanyat a conseqüència de la pràctica quotidiana de quelcom tan estrany de trobar en el món polític com és la lleialtat. Lleialtat amb el seu poble, lleialtat amb el compromís que ha signat amb el seu poble, lleialtat amb el delit que el seu poble li ha fet arribar. Que un polític actuï de forma consemblant és, si més no, una rara avis que ja voldríem poder trobar per aquestes contrades nostres, sense anar més lluny. Subjecte passiu de totes quantes injúries puguem imaginar „i la festa no ha fet més que començar„, Mas atorga credibilitat. Fa que allò que diu, t´ho creguis. Des del punt de vista del seu progrés personal i polític, no té res a guanyar, més aviat té molt a perdre. Però ha sentit i entès el mandat dels ciutadans i ha capit que l´exercici del poder polític és un instrument per tractar d´aconseguir el benestar de les persones i no pas una finalitat tancada sobre si mateixa.]

Esgrimir la Constitució espanyola com a cotilla que impediria qualsevol moviment que pretengués superar-la, demostra una preocupant indolència intel·lectual. Les lleis „cap llei„ no són pas dogmes, i si avui permeten, manen o prohibeixen quelcom, demà poden permetre, manar o prohibir quelcom diferent. I, encara més, si avui una llei impedeix que una col·lectivitat nacional exerceixi el dret a decidir son futur, aquesta llei serà senzillament il·legítima per antidemocràtica i, en conseqüència, inútil per regular la convivència. Els estats no tenen garantida fins a la nit dels temps ni la seva existència ni tampoc la seva existència amb els contorns actuals. Els estats també neixen, s´expandeixen, minven i moren. I no hi ha cap raó que permeti pensar que Espanya sigui una excepció que hagi estat duta pels déus des de l´eternitat per arribar a l´eternitat indissolublement unida. Res de tot això.

Bona part de les posicions dramàticament rígides sobre la qüestió estan fonamentades, en el millor dels casos, en errades conceptuals. La més notable és la que confon la idea d´estat amb la de nació, quan són realitats diferents que convé destriar. En síntesi necessària, un estat és una organització jurídica complexa, que té personalitat jurídica interna i internacional i que es dota d´una contundent estructura burocràtica i de poder que s´implanta en una o unes quantes nacions. Una nació, per contra, és un col·lectiu de persones que viuen en un territori determinat, que ha estat identificable per segles com a tal col·lectiu i els membres del qual comparteixen normalment una mateixa llengua i cultura, un sentiment de pertinença i una voluntat decidida de perviure. I com que la nació viu, sobreviu o malviu encabida dins d´un estat que tracta d´assimilar-la amb més o menys subtilesa, vol arribar, ella mateixa, a ser un estat per poder vetllar autònomament pels interessos dels seus nacionals.

El nacionalisme espanyol „que és aquell nacionalisme, més aviat furibund, que s´afirma i es reafirma des del poder omnímode de l´estat i els seus satèl·lits„ nega a Catalunya la possibilitat de decidir si vol accedir al seu mateix estatus (magna paradoxa!). Determinats arguments, fonamentats en quelcom tan poc valuós com reduir la batalla dialèctica a l´absurd, malden per ridiculitzar la iniciativa catalana atribuint-li, per exemple, un caràcter essencialista. La contradicció rau en el fet que aquells que imputen als altres el vici de l´essencialisme defineixen, ells, les essències pàtries intocables (espanyoles, naturalment). Ben al contrari, voler votar per decidir en llibertat no és res més que un exercici radical de democràcia. Sembla bo d´entendre.