Acabava de tornar de Barcelona. Feia pocs dies que havia acabat el curs i desitjava retrobar-se amb els amics de Palma perquè li contassin com havia anat per aquí. I així aviat es posà al dia de les darreres manifestacions que hi havia previstes per salvar una altra part del paisatge de Mallorca. Ara tocava es Trenc. L´any passat havia estat sa Dragonera i la seva ocupació per evitar que s´urbanitzàs. Li hagués agradat molt poder anar-hi, ho recordava com un fet que el reconcilià amb Mallorca.
Estudiava arquitectura i, la veritat, el que veia quan tornava a Palma no casava massa bé amb allò que aprenia a l´Escola, amb l´arquitectura que intentaven transmetre els millors professors que havia tengut aquells anys, Pep Quetglas, Josep Llinàs... Li pareixia que aquí, l´arquitectura que veia no s´avenia amb el que anava aprenent. I això li feia veure la realitat de Mallorca amb desencís. Per aquest motiu recordava amb gust fets com quan pel carrer del Sindicat havia trobat gent que, amb una bossa de plàstic inflada a la mà cridava: "aire pur de sa Dragonera! Qui en vol!" per tal d´aconseguir ajuda per a la salvació de l´illa.
No podia ni volia identificar arquitectura amb especulació, amb destrossar el paisatge; arquitectura havia de ser una altra cosa que en aquells moments no trobava a Mallorca. Per això desitjava anar a la manifestació per salvar es Trenc, una platja que encara no coneixia.
No pogué arribar a anar a les manifestacions més multitudinàries, però més endavant sí, i quan arribà a es Trenc amb els amics i es trobà aquella mar i aquella arena, verges i naturals, tengué una sensació com si allò ja ho hagués vist qualque vegada, com un déjà vu que el transportà anys enrere... El que estava veient era una platja que, com que era molt petit quan hi passà un estiu i ara estava totalment transformada, no podia recordar. El que estava veient era com un miratge que li retornava la imatge guardada a un lloc recòndit de la memòria, era s´Arenal així com encara el pogué conèixer a començament dels anys seixanta quan, amb la família, hi havia passat les vacances.
Tornava a veure aquell paradís que ja havia desaparegut.
Ara, més de trenta anys després d´aquest record es parla de recuperar aquesta platja, des de Can Pastilla fins a s´Arenal de Llucmajor, de rehabilitar-la urbanísticament i paisatgísticament. Diuen que essent una "destinació turística madura, que ha evolucionat d´acord a conceptes vacacionals, turístics i residencials ja superats" ara toca revaloritzar-la...
Paraules que tornen a produir un déjà vu, però no de meravella, com va ser descobrir es Trenc, sinó de desconfiança.
Si es Trenc i sa Dragonera i altres se salvaren va ser perquè la gent es va moure per demostrar que això era el que volia, i s´aconseguí que una part de la classe política fes seva aquella veu. En canvi quantes altres il·lusions han quedat en no-res. Quantes altres vegades la raó de ser de l´urbanisme s´ha pervertit i s´ha utilitzat per justificar interessos espuris.
Si no volem que això passi a la Platja de Palma, i que la seva rehabilitació no quedi només en paraules i titulars i que tot acabi en un simple maquillatge de voravies, s´ha de creure en la possibilitat d´una millora real. S´ha d´estimar el lloc i s´ha de fer feina, i s´ha d´aprofitar el que tengui de bo la feina ja feta i no rebutjar-la "perquè ve dels altres". I, sobretot, voler projectar, fer urbanisme, amb realisme però també amb idees.
No volem mitificar les postals antigues, aquesta afició tan arrelada a Mallorca. Sabem que ja mai recuperarem aquell paradís perdut. Però sabem també que a l´arquitectura i l´urbanisme s´hi poden trobar les eines necessàries per aconseguir dignificar s´Arenal com espai urbà i rehabilitar-lo com a paisatge. Tan sols falta la voluntat de fer-ho.
A tots aquells que creuen que això és possible i als qui fan feina en aquest sentit, va dedicat aquest article.
