Em vaig posar en mans d´un advocat, posa´t en mans d´un metge!, són expressions que ens resulten familiars, les sentim sovint i les fem servir. Certament hi ha professions que per si mateixes tenen una alta reputació i infonen respecte. Algunes han anat perdent caché, és el cas de la professió de cambrer; abans „i per sort de vegades encara ara„ un/a cambrer/a era tota una personalitat, sempre el tractàvem de vós o de vostè, personatge discret, feiner, detallista, eficient i que fins i tot feia, i encara fa, de psicòleg; recordau la famosa frase de la pel·lícula Martín (Hache): "el mejor psicoanalista es un barman". Actualment molts d´establiments d´hoteleria contracten els cambrers sense valorar la formació en el seu àmbit de feina; arreu trobam cambrers sense formació ni experiència, amb unes consegüents característiques contractuals dignes de ser molt millorables. Altres professions, en canvi, estan en auge, com la de fisioterapeuta, professió que s´ha fet el seu lloc amb molta perseverança, feina i seriositat.

Els col·legis professionals tenen com a propòsit, entre d´altres, dignificar la professió que representen i situar-la al lloc que li correspon; així, i per posar-ne només uns exemples, els geògrafs intenten que els arquitectes no els llevin competències, els psicòlegs clínics lluiten per situar-se en l´àmbit sanitari; els psicòlegs, pedagogs, psicopedagogs, educadors socials i treballadors socials tenen àmbits d´actuació comuns que els fan estar en constant disputa els uns amb els altres. En el col·lectiu de les relacions laborals hi tenen cabuda psicòlegs, tècnics de relacions laborals i advocats. En l´àmbit del medi ambient trobam geògrafs, biòlegs, ambientòlegs, físics..., tots cercant la seva bona reputació. Després hi ha els estudis de turisme, que ho toquen gairebé tot. Un bon propòsit seria que els col·legis professionals no actuassin de forma tan gremial. Però també hi ha estudis que a les Illes Balears, com a mínim, no tenen col·legi professional; per exemple, els mestres. Aquesta professió es troba en hores baixes; els mestres han anat perdent autoritat, sobretot en l´entorn de les mares i els pares, que sovint els desacrediten i contradiuen. Aquí entram en un altre gran què. Com així ningú no qüestiona un balanç comptable o un requeriment judicial i, en canvi, es posa en dubte la decisió d´un mestre enfront d´una actuació en concret? O, per exemple, en l´àmbit del disseny, com així tothom se sent amb capacitat per opinar sobre un disseny d´un lloc web, o d´una campanya de màrqueting? Sovint oblidam que darrere una proposta de disseny hi ha tota una història molt treballada per persones que han invertit anys en la formació especialitzada.

Tornem als mestres, professionals amb un gran nivell vocacional, desubicats enmig de la voràgine actual: infants desatesos, infants consentits, infants creatius, infants sans, infants hiperactius, infants de tots els llocs del món, infants feliços, infants atrapats per les noves tecnologies... L´altre dia llegia un titular que deia: "L´escola mata la imaginació"... Com pot ser que els mestres, a banda de formar els alumnes en lectoescriptura, matemàtiques, medi, plàstica, etc., hagin de formar-los en convivència, competències transversals, urbanitat, i un llarg etcètera? I, a més a més, els han d´ensenyar a ser imaginatius, o no han de matar la imaginació. Pens que les escoles, en general, i els mestres en concret fan tot el que els pertoca i molt més. Propòs que utilitzem l´expressió m´he posat en mans dels mestres i que les famílies els respectem i confiem plenament en la feina que fan les escoles. Propòs també que les famílies no endossem funcions pròpiament nostres a l´escola. Propòs que siguem les mares i els pares qui enaltim la imaginació dels nostres fills.

Aquests infants seran els gestors del món d´aquí a quinze, vint, vint-i-cinc anys. Si, quan siguin grans, són ben educats, si estan compromesos amb la seva feina i amb la seva família, si miren als ulls de qui parlin o de qui els parli, si són respectuosos amb l´entorn, si són responsables, si se saben adaptar als canvis constants que hauran de viure, si són creatius, si tenen cura dels seus, si poden fer feina en equip, si saben comunicar, si tenen empatia, si són emprenedors, serà perquè a l´escola, a l´institut i a la universitat "els que hi vagin", els hauran format de la millor forma possible, però sobretot, sobretot, sobretot, serà perquè a casa seva hauran respirat totes aquestes competències, les hauran incorporades al dia a dia, amb gran dedicació i respecte. L´experiència viscuda al llarg dels anys, amb tot el que això comporta i en funció de com serem capaços d´aprendre´n..., equivocar-se, caure, fracassar, però també encertar-la, aixecar-se, marcaran així mateix el destí de les persones. Posem-nos també en mans de les mares i els pares, les millors mans i fem feina en equip amb les escoles.