És curiós constatar (potser es tracti d´una anàlisi de sociologia casolana, però un es fa càrrec de la seva ignorància) l´interès, a vegades arravatat i passional, que desperten entre les gents les qüestions, diguem-ho en general, relacionades amb la llengua. Deu ser perquè justament això, la llengua, o el fet de parlar, és el que ens singularitza com a humans; la veim tan nostrada que sempre que calgui hi volem dir la nostra. Està bé, d´entrada, que s´opini sobre l´humà i el divi, encara que no convé oblidar que la ignorància és molt atrevida (segurament en uns indrets més que en d´altres); i allò més probable és que quan ens ficam en matèries lingüístiques l´espifiem una mica. Es vol dir que afers que, a tall d´exemple, ciutadans de bona fe creuen despatxar en un tres i no-res, per norma habitual després d´una bona vega, lingüistes abnegats la duen estudiant anys i panys i, encara, no en treuen el trellat, si no és que, que és el que sol passar un mateix camp d´estudi tengui diferents parers, a voltes oposats.
El consell serie fer-se una mica el mesurat i el prudent a l´hora d´envestir afers lingüistics. Deixem-ho en mans dels savis de la llengua; pel cap baix, no pretenguem saber-ne més que ells. O llegim amb ponderació les obres que ens han llegat, i aprenguem-ne la lliçó. Enguany fa cinquanta anys de la publicació del darrer tom del magne Diccionari català valencià balear (l´Alcover-Moll, hem convengut anomenar-lo), la quimèrica (paraula ara de moda, segons que sembla), empresa que es va empescar el ferreny canonge Antoni M. Alcover i va dur bon port Francesc de Borja Moll. Fa cinquanta anys, també, per cert, del primer senzill dels Beatles, Love me do, i del primer film de la saga James Bond, 007 contra el Dr. No. Fa anys de massa coses, d´altra banda.
No és aquest el lloc pertinent per escatir la llarga odissea que va recórrer l´Alcover-Moll, des de la primerenca Lletra de convit (1900), en què mossèn Alcover "convidava" la societat més dinàmica i amant de la llengua pròpia a participar en l´obra del diccionari (més d´un miler de persones s´hi varen apuntar), passant per la publicació del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, que és considerada la primera revista de filologia moderna dels Països Catalans i d´Espanya, fins al final del trajecte; ni tampoc importa ara esmentar els greus daltabaixos per què va passar la vida del país en els temps de l´elaboració del diccionari, ni les contínues baralles que varen envoltar la vida de mossèn Alcover. Allò que interessa és que, això ho han posat de manifest els especialistes en la matèria, l´Alcover-Moll és un diccionari únic, un dels millors, el més complet, de què disposa una llengua romànica. Hi trobam informacions que van més enllà del simple significat de les paraules. Hi ha, entremig de les paraules, la memòria viva de tota una tradició cultural, de la més culta a la popular. Fins i tot, un detall aparentment secundari com les il·lustracions singularitzen l´Alcover-Moll de la resta de diccionaris. És, juntament amb el Coromines, el que se´n diu un diccionari de referència, la font primigènia a què s´ha d´acudir per força. En l´edició a la xarxa, fins al gener de 2011, s´hi han comptabilitzat 11 milions i mig de consultes.
Gabriel Ferrater (no molt favorable a mossèn Alcover) sempre recordava que les grans obres són fruit dels homes i, doncs, tocades de la imperfecció. I l´Alcover-Moll no n´és cap excepció. Qui sap si és arribada l´hora de modernitzar-lo, o d´emprendre´n la redacció d´un de nou. Mentres, tenim a l´abast una eina imprescindible, un festí de paraules "gratis i certes", com dirien els d´Antònia Font.
