30 de marzo de 2012
30.03.2012

La sentència

30.03.2012 | 08:30
La sentència
La primera sentència del anomenat cas ´Palma Arena´ ha ferit de gravetat a dos personatges que es creien els reis de l´Univers o, com diria un modern, els reis del mambo: Jaume Matas i Antonio Alemany, que delinquiren per utilitzar doblers públics al seu favor. La sentència ha anul·lat la presumpció d´innocència que només el darrer alt tribunal d´apel·lació els podria tornar. El periodista escrivia els discursos del polític i aquest el pagava il·legalment amb fons de l´Administració pública. Ara no són a la presó gràcies a la generositat de jutges i fiscals a qui els dos delinqüents no s´han afartat d´atacar durant el procés d´instrucció i la vista oral.
El cas d´Antonio Alemany és especialment dolorós pel que fa a la professió periodística idò, no debades, ell fou un membre destacat d´aquest col·lectiu a qui, des de la seva supèrbia, mai no s´ha cansat de donar-nos lliçons de tota classe: de professionalitat, d´honradesa, d´honestedat, de bona praxis, de tota casta de virtuts que a ell li sobraven tant com a els altres ens mancaven. Tots els diaris de l´illa han rebut calbots del que es tenia pel gran mestre quan no seguien el seu exemple i el seu mestratge. Jo vaig treballar a aquest diari quan Antonio –a qui tots dèiem Toni– va agafar les regnes i convertí un modest diari regional en un periòdic capdavanter de la premsa antifranquista de l´Espanya perifèrica.

Una època apassionant que Antonio liderà tant bé que, quan deixà el diari per anar a Madrid, la societat civil illenca li va retre un homenatge a l´hotel Palas Atenea on ni més ni manco que Fèlix Pons Irazazábal llegí un text de lloança cap a ell en nom de tots els que s´adheriren al comiat. Poca broma! Això és una fita que ja m´agradaria tenir jo al meu curriculum. El canviaria per un del dos premis Miquels dels Sants Oliver que hi figuren. Però, des de llavors, la carrera d´Antonio ha anat costa per avall, de fracàs en fracàs, tancant i obrint i tancant publicacions –Opinión, Diario de Barcelona, El Día, l´edició regional de Cambio 16, Sovint, el Boletín Confidencial i més títols– fins arribar a les portes de la presó que té obertes, no ho oblidem, i les seves incursions fracassades a la política ja que fou un candidat derrotat a les eleccions i el primer i únic secretari de Coordinació i Planificació del primer Govern Cañellas, que li premiava així els seus serveis des de la premsa.
La cosa no ve de nou. Hi ha precedents. Encara que no és l´únic. Els periodistes, els polítics i molta gent aliena a les dues activitats saben els noms i llinatges d´altres professionals que escrivint a medis de comunicació –escrits o audiovisuals– o editant-los, han treballat per a polítics sense no deixar de banda l´exercici del periodisme; per ventura Rosa Estaràs, que s´ha lliurat d´una bona per la seva condició d´eurodiputada, podria confirmar el que escric, perquè n´ha tengut al seu servei.
El que li ha passat a Antonio ha estat una barreja de dues característiques seves molt personals: la seva vanitat i la seva altivesa. Dit en bon mallorquí, l´estufera i la bravetgera. Fins i tot quan emprava pseudònims, s´apressava a donar pistes de la seva identitat. I, després, no ha resistit la temptació de ser el protagonista donant lliçons a tothom. "Aquest no és el Diario de Mallorca que jo vaig fundar", titulà un dels seus nombrosos atacs, com si aquest diari tengués la obligació de ser-li fidel quan ell el deixà i com si la seva tasca fos la bona i la dels altres, la dolenta.
Ara, tothom es demanava el perquè de l´alegria d´Antonio assegut a la cadira dels acusats quan corria perill d´anar a parar a la presó. La majoria de la gent pensava que era una posat. I no, l´alegria de ser el gran protagonista li vesava. Era sincer, el somriure, a vegades la rialla, eren sincers. I, en sortint, es posava a escriure atacant el jutge Castro, els fiscals i, fins i tot, els periodistes que feien la simple informació del cas. Els meus companys d´aquest diari, a qui felicit expressament per la seva gran tasca professional, han estat víctimes de la sagnant ploma d´Antonio que els hi ha donat lliçons d´ètica periodística a balquena. Mira per on!

Finalment, la justícia ha actuat: Antonio ha estat condemnat i oficialment considerat un delinqüent. Ens ha tornat a donar una lliçó magistral als pobres periodistes que no som com ell. Ens ha ensenyat com no hem d´actuar. No creguin que la sentència m´alegra. Em satisfà perquè posa les coses i les persones al seu lloc. Qui ha faltat –delinquit– és ell. Ja no poden dir de nosaltres que tots els periodistes som iguals. Jo, personalment, enyor els bons anys que vaig passar a un Diario de Mallorca històric amb Antonio Alemany al front. De veres ho dic. El d´ara només em desperta un sentiment que a ell, coneixent-lo com el conec, més que res l´emprenyarà: em fa pena, llàstima, mal de cor.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!

 
Enlaces recomendados: Premios Cine