Els miserables

El judici oral contra Jaume Matas i Antoni Alemany ha embolicat a unes altres persones acusades de protegir-los en la seva farsa d´uns concursos que afavorien els primers i que no tenien cap conseqüència favorable per als Romero, Martorell, Mulet, etcètera, que només n´han tret maldecaps, problemes i qui sap, a hores d´ara, quan escric aquest comentari, si qualque condemna encara que sigui lleu. El que sí està clar és que d´aquest embolic, uns van treure beneficis, Matas i Alemany, i la resta, no. Cal suposar que, quan Jaume Matas es va veure assegut a la cadira dels acusats, acompanyat del seu íntim Alemany, va començar a sentir la patètica solitud que va notar Jesús a l´hort de Getsemaní abandonat per tothom després de la traïció d´un dels seus estimats que creia fidels.

Quan Matas popularitzà aquell somriure que els fotògrafs, oficials o no, immortalitzaren en colors damunt paper brillant, mai no es pensava que arribaria un dia que tothom li giraria l´esquena i el deixarien lligat a una sola persona, Alemany, lligada a ell amb una mena de manilles invisibles perquè ambdós s´enfronten quasi a les mateixes acusacions. No queda més remei que anar junts fins el final. No és qüestió d´amistat, fidelitat, lleialtat o cap virtut semblant. No. És que es salven tots dos o s´enfonsen junts. Però només aquesta companyia interessada ha estat al seu costat fins el darrer moment. Però la resta, misèria. Com es sol dir, fam, misèria i companyia.

Ningú no ha fet costat al "president" com ell mateix s´autoanomena encara. D´aquells que es posaven ferms quan ell deia "hágase" i tot es feia com ell manava, no li queda ningú. Tothom li ha girat l´esquena i li ha llançat el fems al damunt. Resulta que tothom deia que ell manava i ara ell ha dit (i probablement ho repetirà més vegades si cal) que no manava gens. Que quan deia "hágase" no ho deia a ningú. El pobre Matas ara és tot sol. Més que la una. Això sembla un episodi d´Els miserables. Però no del musical, sinó d´una tragèdia que té poques possibilitats d´acabar bé. Si per cas, en tragicomèdia. Record els meus antics temps d´estudiant de literatura espanyola quan ens feien aprendre ridícules poesies com aquelles de "Con diez cañones por banda..." o "¡Guerra gritó ante el altar el sacerdote con ira!..." o la que més em va impressionar: "¡Dios mío qué solos se quedan los muertos!...".

Déu meu i que sol es deu sentir Matas! Els pocs que li dirigeixen la paraula és per a insultar-lo. A la sala del judici s´han viscut escenes miserables. Per damunt de les enormes quantitats (almanco per mi) d´euros públics que han anat a parar a les butxaques del acusats, cosa que ningú no ha negat (és més, Alemany fins i tot proclamà que estava mal pagat) hi sura la misèria humana més espantosa. Els uns s´han llançat la merda (amb perdó) sobre els altres. Rosa Estaràs no va fer res per enfonsar Matas, però tampoc res per tractar de que no quedàs més empastifat. Es va fer la sueca deixant que tot caigués sobre el seu ex-president per molt que ella fos vice-presidenta i signàs papers que han resultat necessaris per a complir el ja clàssic "¡hágase!".

L´únic que és feliç és Antoni Alemany, sempre amb aire guanyador, triomfal, amb una rialla que, per molta gent, és més incomprensible que la que s´atribueix a les hienes. Per mi, no. Perquè riu i es passeja com un guanyador un home a qui demanen molts anys de presó? Ell viu, ara, els seus moments de màxima glòria. Quasi res poder envestir jutges, escometre fiscals, atacar acusadors, desqualificar periodistes i convertir-se en l´heroi del periodisme independent (sobre tot de la veritat) i gran mestre de la professió a la que dóna lliçons de periodisme i fins i tot d´ètica! Tots els fracassos editorials poden passar a un segon pla si ell pot ser la figura central de l´actualitat. Per això els assegur que el seu somriure, la seva rialla oberta no és una màscara falsa sinó sincera i real. Mirin els altres actors de la tragèdia. La cara de tots ells, paga. La de Matas, reflecteix el mal moment. Fins i tot Crist, quan era creuclavat, aixecà els ulls i digué: "Déu meu, perquè m´heu abandonat?". Idò imaginin l´abandó que sent Matas en aquesta trista i lamentable representació d´Els miserables. Tot això al marge de la sentència final.