"Con Fraga hasta la braga"

Manuel Fraga Iribarne és mort. He llegit i he escoltat i vist molts comentaris de polítics i ciutadans lloant no sé quantes virtuts del personatge que nasqué l´any 1923 però que tenc la sensació de que va venir al món el 1976 quan, de repent, li entrà una irrefrenable passió per la democràcia pura i dura. Abans, quan la seva militància en la dictadura de Franco, fou la democràcia orgànica. Ell, com l´actual cap d´Estat, també jurà fidelitat eterna als "Principios del Movimiento Nacional". I dic eterna perquè duien implícita la característica d´indissolubles. O burro o barra,

Com que s´ha corregut un "estúpido velo" abans de la mort de Franco, veig l´oportunitat que cerca tot periodista: dir el que no ha dit ningú. És a dir, recordar als més vells i informar als més joves que Fraga Iribarne fou un fidel servidor de Franco i la seva dictadura. I fins el final, assegut a la taula del consell de ministres que donava el placet a les morts de Grimau, Txiki o Puig Antich. O essent ministre de Governació o de l´Interior quan els "grisos" carregaven contra els manifestants, fossin estudiants o treballadors. I quan la policia entrava als Caputxins o el Monestir de Montserrat empaitant intel·lectuals no addictes al Règim. O quan els fets de Montejurra.

I tantes i tantes mostres de duresa contra els que pensaven i opinaven lliurement. Però jo, com a periodista, tinc el privilegi d´haver sofert sobre mi, els efectes de la mà de ferro sense guant de seda, quan feia part de dos diaris que provaven d´exercir la llibertat d´expressió: Última Hora, dirigit per Josep Tous Barberán, i Diario de Mallorca, amb Antonio Alemany Dezcallar. I com a corresponsal de Destino, amb Néstor Luján al front i el Triunfo d´Ezcurra. La quantitat d´expedients que ens varen caure quan Fraga era ministre, fou quasi incomptable. I és que, abans de Fraga, el ministre del ram era Arias Salgado fins que l´ara finat abolí la censura prèvia i implantà la que anomenaren Llei Fraga que era una falsa pretensió de liberalitzar la censura. De manera que es popularitzà aquesta dita: "Con Arias Salgado todo tapado, con Fraga, hasta la braga".

I és que la nova Llei abolia la censura prèvia però traslladava tota la responsabilitat al periodista, el director del diari i l´empresa editora. Un parany perfecte perquè el text legal no senyalava els límits que quedaven a la interpretació de Fraga i els seus. De manera que feta la llei, feta la trampa, però per part de l´Estat. Aquesta "liberalització", aquesta "democratització" costaren més maldecaps als periodistes que el llapis vermell dels censors. I més d´un problema davant dels jutges del tristament TOP. O sigui el Tribunal de Orden Público. A mi, la mort de Franco, ja ho veuen, em valgué una amnistia que m´alliberà de mals majors. El Fraga Iribarne demòcrata encara no havia nascut. Va veure la llum quan Franco era enterrat i el franquisme s´enterrava. Llavor ses convertí en demòcrata de tota la vida.

I s´apuntà al carro de la transició a la democràcia i la redacció d´una Constitució que anul·lava els "Principios del Movimiento Nacional" que ell i tants altres juraren defensar. Cal dir que, afortunadament, s´oblidaren del jurament. Això té un nom que, per respecte als morts (el que ells no en varen tenir per mi), no vull escriure. Tant es va endollar a la nova situació que fou un president de Galiza amb entusiasme digne del gallec més nacionalista. Però cal dir que si Espanya té un Estat de les Autonomies és gràcies a uns quants "pares" de la Constitució que s´imposaren a un Fraga entestat en que seguís una fórmula centralista i jacobina com la que tenia Franco com a model únic.

Ara, llegint els diaris, escoltant las ràdios, veient les televisions, consultant Internet, veig que aquell Fraga Iribarne que deia "la calle es mía", mai no va existir. Fins i tot els grans perjudicats se n´han oblidat. Però jo, no. No sé si sóc l´únic, però me´n fot. El que passà, passà. I el que fou, fou. I el Fraga Iribarne de 1923-1975 existí. Malgrat vegi que no es recorden d´ell ni els que el patiren. Jo sí, repetesc. I una curiositat: el periodista rabiosament independent que ara s´asseu a la banqueta (bé, a la cadira) dels acusats, fou guanyador d´un premi anomenat Fraga Iribarne. El que són les coses! I recordin que Fraga va dir sempre que mai no es va penedir de tot el que havia fet. Deu el tengui on es mereixi! I ho dic amb sinceritat i sense rancúnia.