Veus

Una de les deformacions que es poden atribuir al pas per l´escola és la de relacionar de manera automàtica les llengües amb l´escriptura; considerar les llengües tan sols com a fenòmens escrits. Així, a més, es perpetua un altre prejudici; la llengua escrita gaudiria d´un estatus superior a la parlada; l´escriptura vendria avalada per la rotunditat d´allò que roman, pel prestigi de la cultura; la parla oral seria una mena d´activitat lingüística de segona divisió, més lleugera, de més poc fiar, per perorar sobre banalitats. I no és així, la cosa.

Les llengües són fets arrelats a l´oralitat. Com bé se sap, s´han fet força elucubracions sobre l´origen de la parla humana. La que més fortuna ha fet refereix que el crit (d´alegria per haver vençut un rival, per haver caçat l´animal desitjat i així no passar gana una temporada, o per, ras i curt, haver lligat) i, després, el cant o la cançó, figuren entre les primeres passes de les llengües. La veu, doncs, és a l´origen de tot. Tant hem carregat, com s´apuntava abans, el pes de la formació en la pràctica escrita que hem menystingut a l´engròs l´atenció a l´oralitat. Per això, és habitual sentir reivindicar un retorn a l´oralitat a l´escola; el que passa és que, si no es canvia el rumb (posar silenci avui dins una classe d´ESO és poc menys que una heroïcitat) es preveu complicat l´ensinistrament de l´oralitat en els bordegassos.

Se´m permiti dir que una de les castes de persones que més enveja fa, sana enveja, per descomptat, són les que "parlen bé"; parlen bé, generalment sense papers, modulant la veu d´una manera controlada, fent les pauses que pertoca, ordint un discurs sense escletxes. Es diria que ens trobam davant d´un savi. Encara que també n´hi ha que no tenen el do de la paraula, cosa que no s´arriba a entendre.

La veu és un element fonamental de la nostra personalitat; no ens en temem de la seva importància. Una veu, posem per cas, fora del comú sorprèn i, sense dubte, captiva fins el més beneit de la contrada. Ara la darrera troballa ha estat el contratenor francès Philippe Jarousski, tan bo com Carlos Mena, dotat d´una veu, i se´ns perdoni el tòpic, angelical. No importaria, però, volar tan alt. Els entesos diuen que bastarien uns pocs exercicis diaris, fets amb persistència, això sí, per conservar una veu decent. Era el que sempre ens va recomanar el mestre Baltasar Bibiloni, però, ¡ai!, caparruts com som, no li vàrem fer cas.

En un paper recent llegim que la veu és un factor que intervé de manera decisiva en els mecanismes de la seducció; en les dones, se´ns informa, dominen els sentits del tacte i l´oïda i en els homes, en canvi, el de la vista. Sembla que alguns homes (honestament: un no arriba a tant) aconsegueixen detectar les alteracions de la veu de les dones durant el període menstrual. Durant el qual, certifiquen doctes estudis, les dones elaboren una mena de fotomaton de l´home que volen; amb les mandíbules marcades i amb un to de veu greu. Alerta, però, perquè altres investigacions revelen que aquests, els de veu greu, tenen un esperma de baixa qualitat. En l´activitat sexual estricta, la veu (els experts en dieun coprolàlia) és un component habitual del joc amatori: hi ha paraules gruixudes que agrada escoltar, i no continuarem per aquí.

Hi ha, es deia, veus que un no es cansaria d´escoltar i d´altres de repel·lents, com, a tall d´exemple, les de Bono o Rajoy, apodíctiques, de to casernari, de gent que ho tenen tot clar. Per la veu els coneixereu.