Els actuals responsables polítics han manifestat repetides vegades que les retallades no afectarien l´àmbit social (com tampoc el de l´educació i la salut). Els fets desmenteixen les paraules. Les entitats que treballen a l´àmbit social es troben amb dos factors que amenacen el seu futur: per una banda, el no cobrament, des de fa mesos, dels serveis contractats i ja realitzats i, per altra, el retall o supressió de determinats programes i serveis.
Entre aquests programes n´hi ha de diferents àmbits: formació i integració laboral, exclusió social, dependència, cooperació internacional, etc. El nombre i els col·lectius afectats són molts i diversos: persones i grups en situació de risc o exclusió social; persones amb discapacitats; infants i joves amb dificultat social, etc.
El motiu que l´administració dóna per justificar aquest estat de coses és sempre el mateix: no hi ha doblers. Diuen que aprecien la tasca que fan les entitats que treballen a l´àmbit de l´exclusió social, la discapacitat, la salut mental, etc., però, de fet, no paguen els serveis que s´estan prestant i que ells mateixos varen encomanar a les entitats.
No ens pertoca a nosaltres valorar la gestió que es fa de la crisi, però si que estam en condicions d´assenyalar les conseqüències que s´esdevindran un cop es deixin de prestar els serveis socials esmentats. Sembla com si fossin superflus, que no passa res si es deixen de fer. En realitat, són necessaris, i, en alguns casos, imprescindibles. Tant per a les persones concretes a qui van adreçats, com per a la societat en el seu conjunt.
Així per exemple, si en una família hi actua un programa d´atenció domiciliària és perquè s´ha valorat que les capacitats parentals són molt limitades i els fills estan en risc de desemparament. Si el professional que intervé deixa la seva tasca, el procés educatiu que té per finalitat reforçar les capacitats parentals queda interromput, la qual cosa pot tenir conseqüències molt greus per als fills (negligència, maltractament, etc.) i per al conjunt del sistema familiar. Un tant per cent (es calcula que un 30%) dels infants acabaran en els centres del sistema de protecció de menors, la qual cosa suposarà en un futur pròxim una despesa econòmica major que l´actual intervenció en el domicili (tenint en compte que un infant a un centre residencial costa cinc vegades més que si se l´atén des de la seva llar).
Quelcom de semblant pot passar amb aquelles persones vulnerables (joves sense formació, aturats de llarga durada, reclusos i exreclusos, immigrants, etc.) que malavegen inserir-se en la societat mitjançant una ocupació digna. Òbviament, sense ofertes de treball és impossible minvar les xifres d´atur. Però no és suficient, els col·lectius esmentats requereixen un determinat suport. Si desapareixen o minven els serveis que possibiliten la formació, l´orientació, l´acompanyament i suport a aquests col·lectius, s´alleujaran les partides pressupostàries destinades a tal fi; però augmentaran significativament les prestacions per l´atur, les ajudes familiars, la renda mínima d´inserció..., en no ser que també es pensi suprimir o limitar aquests subsidis.
La raó que s´argüeix és de naturalesa econòmica. Des d´aquest punt de vista pensam que es fa un mal negoci. El que sembla estalvi per avui, es convertirà en més despesa demà. Interrompre els Serveis no és de franc. A més del daltabaix que suposa per als usuaris, és malbaratar l´experiència professional i la formació de molts treballadors. Reiniciar els Serveis suposarà una despesa difícil de calcular hores d´ara. A més a més, aquesta manera de procedir provocarà atur en un sector que aquests darrers anys s´ha caracteritzat per possibilitar ocupació a molts professionals joves, ben preparats i compromesos. La precarietat laboral que diuen que es vol evitar, aquí, després de molts anys, tornaria aparèixer de forma clara.
Amb tot, no volem caure en el parany al que ens condueix el discurs dominant: reduir-ho tot a una qüestió econòmica. Parlant de forma general, els serveis socials el que fan és crear les condicions de possibilitat per tal que la igualtat entre els ciutadans i ciutadanes sigui un fet. Parlam, doncs, de drets. Dit altrament, de dignitat. La dignitat d´aquells ciutadans i ciutadanes més empobrits i malmenats per la societat. Malavejar que aquells que reben la renda mínima puguin tenir accés al mercat laboral no és una qüestió caritativa, sinó de justícia. Que uns pares amb moltes limitacions parentals puguin educar els seus fills sense haver de recórrer al Servei de Protecció de Menors, és el millor per als infants. És un dret de l´infant romandre amb la seva família biològica. I és obligació dels poders públics possibilitar-ho.
Retallar serveis i programes socials és, a més d´un mal negoci econòmicament parlant, conculcar drets subjectius que erosionen encara més la cohesió social i qui sap si a la llarga ens veurem armant actuacions urgents per afrontar els conflictes socials que es puguin derivar de les decisions que ara es prenen apurats per la crisi i sense una perspectiva clara a mitjà i llarg termini.
Director de programes del GREC, en nom del grup de professionals de l´àmbit social
