La mort de Francisco Donate ha provocat un allau d´escrits lamentant el seu traspàs i lloant la seva persona. És el que sol passar en aquest petit país nostre: només es moren els bons. Mai no he llegit un text explicant que un difunt hagi estat una mala persona, un ciutadà pèssim o un ser humà indigne de consideració. Un exemple gloriós: Francisco Franco Bahamonde de qui ara se´n diuen pestes, quan morí rebé els elogis, lloances i tributs de consideració als mitjans de comunicació d´il·lustres demòcrates de tota la vida que, ara, ens donen lliçons de ciutadania des de diaris, emissores de ràdio i televisió de caire esquerranós i progressista. I, que no és guapo això?

Pel que sé, Donate es guanyà, en vida, els qualificatius que ha rebut a la seva mort. Justament quan no els ha pogut llegir. De què li serveixen? A la seva família ni de consol, per ventura, a ell, de res. Per això mai no m´han agradat els homenatges pòstums i les necrològiques. N´he escrites uns quantes, però no m´agraden. M´estim més dir a un amic, en vida, el que pens d´ell. Per això preferesc dedicar-li una biològica que una necrològica. Per exemple al meu estimat i admirat Jeroni Albertí i Picornell (Banyalbufar, 1927) que encara és joiosament viu i que sigui per molts anys, que té un autèntic rècord a la vida pública de les Illes: és l´únic ciutadà que entrà a la política amb un patrimoni personal molt important (es podria dir la vulgaritat de que era un home ric) i en sortí escurat.

Després de ser senador a Madrid per UCD i president del partit a les Illes, fou president de l´Assemblea de Parlamentaris de les Balears que començà a gestionar l´autonomia de les Illes. Ocupà la presidència del Consell General Interinsular (l´òrgan preautonòmic que es convertiria, posteriorment, en el primer Govern balear) durant quatre anys (1978-1982). Durant quatre anys més fou el primer president del Consell de Mallorca (1983-1987). I durant un altre quadrienni fou president del Parlament de les Illes Balears (1987-1991). Desenganat de l´espanyolisme centralista d´UCD, abandonà aquest partit, amb uns quants fidels seguidors de les seves idees regionalistes i fundà Unió Mallorquina el 1982, partit que presidí fins el 1990 en que el succeí Maria Antònia Munar. Albertí decidí, llavors, retirar-se de la política i fins i tot del partit que, no obstant, el nomenà president d´honor.

Amb la seva elegància intel·lectual i el seu senyoriu, Jeroni s´apartà de la política i només se´l pot veure en actes institucionals on la seva absència seria més notòria que la seva presència. És un senyor jubilat i retirat de la pràctica de la "vanitas vanitatis" de la política i la societat. Tot un cavaller a qui la seva honradesa personal evità que posàs mà al calaix i facilitàs que el fet de dedicar la seva vida a la política li fes perdre les empreses que ell havia creat amb tant d´esforç i sacrifici. Perquè Albertí cursà el batxillerat a l´Institut Ramon Llull, la carrera de comerç a l´escola professional de Palma, residí a Veneçuela de 1954 a 1963 organitzant empreses familiars, tornà a Mallorca on fundà empreses turístiques i mèdiques, fou president d´Asima, d´Ibede, de la Germandat de Donants de Sang, d´Aspace, membre del Foment del Turisme, del Patronat de la UIB i de moltes altres organitzacions i institucions.

Però, per damunt de tot, el més destacable de la seva personalitat és la seva honorabilitat, el seu senyoriu, la seva dignitat. Exercí el poder amb fermesa i la seva autoritat fou absolutament moral. Es rodejà de persones que li feien costat i en les que ell hi creia. Alguns dels que l´envoltaven li criticaven que ell no dipositava massa confiança en els seus col·laboradors i en tots aquells que l´envoltaven. El temps, com sempre, ha demostrat qui tenia raó: ell. Vegin com ha acabat el partit que ell fundà: no existeix. La seva obra se n´ha anat en orris.

Però la seva figura és un model d´eficàcia, honradesa i netedat. Passeja pel carrer sense no ser massa conegut, però sí reconegut pels que coneixem la seva trajectòria personal, empresarial i política. Mai no ha anat a declarar a cap Jutjat com a imputat o simple testimoni. Va pel carrer i per la vida senzillament. Però ho fa amb el cap ben alt.

No com altres.