Resulta curiós comprovar com la famosa i polèmica trinxera del tren Sineu-Manacor, actualment coneguda per quasi bé tota la població illenca per mor dels recents esdeveniments accidentals i corresponent difusió mediàtica, també ho havia estat a nivell de discussió científica, iniciada ja al segle XIX.

Geòlegs pioners a les illes com Henri Hermite (1879), Paul Fallot (1922), Bartomeu Darder (1925) o, posteriorment, Guillem Colom (1967, 1975) i Enrique Ramos-Guerrero (1988), van argumentar algunes de les seves principals consideracions sobre l´Oligocè i la tectònica illenca, basant-se en l´observació dels afloraments situats en aquesta trinxera propera a l´estació de ferrocarril de Sineu.

La polèmica trinxera número 11 del tren Sineu-Manacor constitueix, atès el corpus de coneixements establert fins ara, una localitat tipus que ens permet observar els materials argilosos de Miocè marí encavalcats pels materials calcaris, més antics, de l´Oligocè lacustre. Tot això com a resultat dels moviments tectònics de l´orogènia alpina ocorreguts a Mallorca ara fa quinze milions d´anys. Es a dir, els desplaçaments laterals, deguts a l´empenta de forces tectòniques, van esqueixar i aixecar les calcàries lacustres de l´Oligocè, inferiors i més antigues, fins a situar-les per sobre dels materials argilosos del Miocè marí, geològicament més moderns. Cosa que es pot veure a la perfecció exactament al mateix lloc sinistrat.

Pel que fa el tema de riscos geològics, el problema amb els materials argilosos de la via ha existit des de que s´hi estrenà el tren. Ara bé, si durant anys, els peons ferroviaris s´encarregaven de netejar assíduament les voreres de les vies de possibles esbaldrecs; ha estat la posterior construcció d´un mur de contenció, format per una estructura de formigó estàtica, que a fet que la força exercida de forma lenta i continua per les margues contingudes pel mateix, s´hagi anat acumulant fins col·lapsar l´estructura rígida fent-la caure de sobte i directament sobre la via, provocant així l´espectacular accident. Antuvi les margues blanes anaven caient de mica en mica i eren netejades pels peons abans de que arribessin a cobrir les vies. El tema no te més volta de fulla. I per entendre-ho no manquen ni tècniques sofisticades ni tanta dilació en el peritatge. La composició i comportament dels materials adjacents són ben coneguts des de fa mes de 100 anys i fins ara no havia passat res mai.

De totes maneres, també és cert que les darreres obres de reconstrucció de la trinxera han retallat i netejat l´aflorament millorant-ne significativament les condicions d´observació.

Per tant, l´aflorament de la trinxera del tren de Sineu, ha constituït i constitueix un veritable lloc d´interès geològic (LIG) de les Illes Balears que, ara per ara, no ve recollit ni a l´Inventari de Llocs d´Interès Geològic (IGME), ni a la Xarxa Balear de Patrimoni Geològic i Hidrogeològic (Conselleria de Medi Ambient).

Aquesta valoració de l´aflorament com a LIG ha d´ésser entesa des d´una triple vesant: I) pel seu valor intrínsec (científic, geològic), II) pel seu valor lligat a la potencialitat d´us social (didàctic, divulgatiu), III) per la seva vulnerabilitat i necessitat de protecció.

Oportunitats com aqueixa no se´n presenten cada dia, en el sentit de que un aflorament que abans només era conegut per una minoria científica, ara s´ha convertit en un lloc conegut per tota la població. Conjuntura aquesta que convé aprofitar per poder mostrar i explicar a la societat els processos geològics i els seus resultats, incrementant així el coneixement general i la consciencia sobre el seu valor científic i patrimonial.

Més de cent anys de dialèctica científica, la representativitat dels esdeveniments geològics de l´illa i la facilitat d´observació avalen que, aquest aflorament, es mereixí com a mínim una fotografia. Com a mínim una imatge acadèmica per ésser inclosa als manuals i llibres de text de Geologia de les Illes Balears, i que convindria realitzar abans de que l´aflorament acabi cobert de formigó o enreixat amb xarxa metàl·lica.