Jo no vaig conèixer personalment a Marcelino, no vaig tenir aquesta sort. Sóc part del grup de persones que ens autodenominam filles de la democràcia, que hem crescut amb la Constitució, l´Estatut dels Treballadors, els Pactes de la Moncloa i l´Estat de Benestar. Al 1987, el mateix any que Marcelino deixà la Secretaria General de CCOO, jo complia l´edat mínima per a poder treballar, l´edat mínima en democràcia ?cal afegir?, perquè en Marcelino i molts d´altres hagueren de treballar abans dels 16 anys.

El que sé d´en Marcelino és tot allò que s´ha contat i s´ha escrit, i mai he sentit una mala paraula sobre ell, sempre han estat comentaris d´admiració i elogis, emprant per definir la persona de Marcelino infinitat d´adjectius: perseverant, ferm, honest, senzill, coherent, auster, lleial, amb principis, més que un home bo.

El passat dia 30 d´octubre vaig assistir a l´acte del seu comiat i vaig tenir l´honor i el plaer de parlar amb Josefina Samper, la seva companya, tot observant de ben a prop l´actitud d´aquesta dona, la seva enteresa, el seu compromís ferm. No em vaig poder resistir a preguntar-me, quant n´hi ha, de Josefina, en tot el que és Marcelino?

No és estrany que algú que reuní tants valors com Marcelino hagi contribuït a la història democràtica d´aquest país tan positivament. Sens dubte, la seva gran obra són les Comissions Obreres, són el llegat que Marcelino ens ha deixat a tots els treballadors i treballadores d´aquest país. Ens ha traspassat el seu somni.

De tot el que he llegit i he escoltat, hi ha una característica d´en Marcelino que per mi és cabdal i sense la qual no existirien totes les altres, em referesc a "la seva atenta mirada" definida amb encert per López Bulla; quan "mirar" és observar el canvi, explicar els seus continguts i establir el vincle entre el que realment succeeix i els objectius que et proposes per canviar les coses. Però segurament allò que té més importància és el lligam que Marcelino va saber proposar darrere la mirada dels canvis que s´estaven produint: aquell moviment de treballadors i treballadores havia de ser obert, és a dir, sense clandestinitat, unitari, perquè els treballadors i les treballadores tenen un vincle comú de naturalesa social, i a partir d´aquí, molt aferrat als problemes que viuen i senten les persones.

Marcelino ens deixa un gran llegat i també una gran responsabilitat: mirar el món atentament per entendre´l i canviar-lo. Li devem, a Marcelino, l´esforç de transitar amb èxit aquests moments difícils, ben igual que ho va fer CCOO amb ell al capdavant. I en els temps que corren, els dirigents hem de tenir en compte que hem d´anar per davant de la gent, però no gaire, perquè aleshores els perdem de vista.

Si caiem, ens aixecam immediatament i seguim endavant, perquè la lluita continua i Marcelino viu entre tots nosaltres.

(*) Secretària general de CCOO de les Illes Balears.