Si bé es cert que, oficialment, som natural d´Es Capdellà (Calvià), he de dir que vaig néixer l´any 1954 a una finca del passeig del Born a l´enfront de Can Solleric i que he viscut de nin fins ben gran a la part baixa del carrer Montenegro, entre la placeta del carrer de la mà del Moro i els quatre cantons del carrer ample de Sant Joan.

Els meus pares regentaven, en aquell temps, una de les fondes més populars del barri, La Paloma, que confrontava amb una finca del carrer dels Apuntadors i una altre en el carrer de Montenegro. A la primera vaig tenir els meus dos primers amics avui reconeguts escriptors: els germans Miquel i Eusèbia Rayó i Ferrer i a la segona una veïnada que seria una bona amiga a partir del 1978. Aquesta veïna era na Bel Cerdà Soler, filla de Madò Bel i de mestre Pedro, més conegut pel nom de "es Sordet", persones molt conegudes i estimades en el barri. De sa mare, que era poblera, na Bel va heretar l´essència de la cultura popular i va aprendre les cançons tradicionals de la seva boca. De son pare, alcudienc, na Bel tenia vertadera passió per la mar, ja que ell era mariner i passava llargues temporades embarcat.

Na Bel va ser molt amiga de la infància del meu germà major Joan que a Palma ha estat ben conegut com a cuiner i l´amo del Celler Montenegro, negoci cedit pels meus pares Miquel Llabrés i Catalina Mulet que havien deixat anys enrere la fonda de la Paloma. Tot això que estic contant ve a conta perquè el lector entengui l´entramat de caire "familiar" que durant molts anys ha tengut aquest bocí del carrer de Montenegro on han jugat un cert paper social quatre negocis de restauració. Ja he parlat de la fonda de la Paloma i del Celler Montenegro, però ara entra en joc el bar de la Posada del Mar regentat per Madò Eulària amb els seus fills, especialment, en Miquel i na Lali Cabot. Encara que no fossin parents les relacions entre veïnats foren molt fortes, més encara per les raons de proximitat que estic explicant.

Na Bel Cerdà va contactar amb mi l´any 1978 per a col·laborar en l´Associació de Veïnats Puig de Sant Pere perquè fossin vocals de la secció de cultura. Tot d´una na Bel me va contagiar el seu entusiasme per les festes populars que aquell any entre tots dos aconseguirem dur a terme una programació extraordinària. Va venir a cantar a Palma, per primera vegada, na Marina Rossell i desfilaren pels carrers del barri de Santa Creu les Àguiles de Pollença i els cavallets de Felanitx, cosa excepcional perquè no era costum que sortissin a ballar fora dels seus pobles respectius. No sé com ho va fer, però na Bel ho va aconseguir.

En els anys següents vaig col·laborar amb na Bel en la programació i organització de les festes populars del barri que competien, aleshores, amb les de Sa Calatrava, que eren les de més fama a Palma. També, gràcies a ella que va estimular a la confraria de pescadors se va recuperar la processó de barques el dia de Sant Pere. De tot això se va fer ressò la premsa d´aquells temps per la importància que suposava la recuperació de les festes tradicionals tant oblidades en el començament de la dècada de 1970. Posteriorment, vaig participar amb na Bel en les exposicions que feia sobre instruments de la música popular, molts d´elles fets per ella mateixa com les ximbombes, els xorracs, els canyissos i els ossos. La més espectacular de totes se va celebrar a la Torre de ses Puntes de Manacor i va ser molt visitada pels habitants de la comarca de Llevant. En tot això, he de dir que na Bel va fer una important labor de recuperació de la música tradicional de Mallorca, la qual cosa va fructificar en la creació del grup Sis Som que ha gaudit d´un just prestigi per la seva labor i difusió del cançoner mallorquí. Una altre activitat que li duia molt de temps era la recerca de lletres i tonades pels pobles de Mallorca i va ser bona amiga del capellà Bartomeu Mulet de Sineu i també se va preocupar de l´enregistrament d´ un preciós "document" de la veu i de la cultura popular: el disc Tonades i Música de Llevant, protagonitzat per l´amo en Toni Fai de Sant Llorenç d´es Cardessar. I ara vos puc dir que, tan sols per aquest esforç, na Bel Cerdà era mereixedora d´un guardó i d´un reconeixement oficial que tenc l´esperança que encara li arribi malgrat sia a títol pòstum.

Jo de música mai no n´he sabut res però m´agradava molt col·laborar amb ella en el muntatge de les exposicions i en la divulgació didàctica dels instruments mitjançant fullets i pòsters amb dibuixos fets per Vicenç Sastre, un altre bon amic meu i de na Bel. Posteriorment, recuperaria el fil amb ella quan vaig començar a fer de comissari amb n´Aina Pascual en el convent de les Caputxines a partir del 1996. Na Bel va ser, juntament amb el pintor Guillem Llabrés, la responsable dels muntatges de les exposicions de Nadal fins el 2002. A partir d´aquest any va deixar de col·laborar amb nosaltres per poder atendre millor el restaurant Singular obert en la que havia estat la casa dels seus pares en el carrer Montenegro i així tornam al fil del principi.

En tot això, es tanca el cercle de quatre negocis de restauració ubicats en aquest tram del carrer Montenegro que han omplert una etapa de la història ciutadana que va des de la postguerra fins a l´eufòria autonòmica de la fi del segle XX. Si qualcú volgués escriure una novel·la vos puc assegurar que hi ha històries i personatges de sobra per a configurar-la. És una llàstima que l´escriptor Cristòfol Serra, client durant molts d´anys del celler Montenegro, no l´hagi escrita però tot potser que ningú li va contar les peripècies d´un bocí de carrer que mai no tornarà. Amb la mort de na Bel Cerdà el passat 31 d´octubre es perd una fita humana que ens remet, irremediablement, cap el camí de l´oblit.

(*) Historiador.