Tot passa encara per Madrid, o gairebé. Poques coses perceptibles han canviat d´ençà el temps, llunyà només en aparença, en què la capital del regne era una mena d´hidra, sempre afamegada, entestada a escurar-nos les butxaques als indefensos perifèrics. Més o menys com ara. Han mudat les formes, però no els continguts. I qui ho dubti, que faci servir la nova terminal de l´aeroport madrileny, aixecada a major glòria de l´opulència i de la fastuositat amb uns diners que algú, sense consultar-nos, va decidir que era prioritari que fossin soterrats allà. Qualsevol comparació amb les nostres infraestructures fereix.
El radar de la torre, reflectit sobre el marbre de la sala d´espera, gira i gira. Tres-cents seixanta graus abracen el món sencer. Res no queda fora de vigilància. Res no s´esmuny per la malla estreta dels insuportables i indignes controls de seguretat (Què dur dins la butxaca? Doncs, la buidi. Es tregui les botes, el cinturó, el rellotge, deixi la cartera dins la safata, passi-la, ara vostè, torni a passar, què més dur al damunt?...) Els poderosos fan negoci amb això de la por. En conseqüència, podem tenir per segur que res no farà que es desmunti el decorat. Ens continuaran inoculant la paüra a l´enemic invisible fabricat en els laboratoris de les grans finances. Ens continuaran conduint arrenglerats com un ramat dòcil vers el portelló. De la nostra part, ens identificarem sense queixa tantes vegades com ens ho exigeixin i, coberts de santa humilitat, calarem el cap davant l´autoritat estulta.
Nogensmenys, ni els aeroports ni els avions ni les massificacions extremes ens haurien de privar del gaudi de viatjar. O, més aviat, del gaudi de tastar llocs desconeguts o de revisitar aquells que ja estan mig extraviats a la memòria. París, per exemple. Ens els darrers trenta-dos anys ha canviat força, com nosaltres mateixos. Però també conserva les essències, com nosaltres mateixos. El Louvre és encara el Louvre, per més que avui tingui una piràmide sota la qual ens introduïm ara en el submón de l´enèsim centre comercial, ara en el món sublim de l´art. Sigui com vulgui, pagava i pagarà la pena –com si no!– fer-ne un esguard. Però que sigui un esguard selecte, sense pretensions d´universalitat. Trieu una sala, un pintor o un únic quadre i guardeu al fons dels ulls tantes sensacions com sigueu capaços de guardar. I si trobeu que és poc, si no heu quedat assaciats, torneu-hi l´endemà o d´aquí un lustre. Que les dosis, emperò, siguin sempre petites, com els plats saborosos. Pot ser que sigui bo fer-ne una proposta concreta de tast. Heu-la aquí: Charles Mellin (segle XVII), pintor francès de formació romana poc conegut pel gran públic. De ben segur que el seu quadre La caritat romana, també dit Cimon i Pero, no us deixarà indiferents, ni per la història que narra ni per la immensa qualitat de son traçat.
Sembla obligat pujar fins al Sacré-Coeur. L´església, això no obstant, no té cap altre mèrit que el d´estar ubicada al capdamunt d´un pujol des d´on es domina una certa visió de París. Al peu del Sacré-Coeur, el barri de Montmartre us evocarà tot un seguit d´imatges plasmades pels millors creadors de la bohèmia parisenca. Si hi aneu amb metro comprovareu la sorprenent precarietat d´aquest transport bàsic, més sorprenent encara si es repara que pertany a una ciutat i a un país que es tenen per capdavanters. Aquest metro, abandonat a la seva dissort, obsolet, maldestre i profundament incòmode, no deu complir de ben segur cap de les condicions mínimes que l´habiliten per a la seva funció (on són aquí els guardians de la nostra seguretat?).
A París sempre hi ha gent, molta gent, que volta pels llocs de renom i a la torre Eiffel sempre hi ha gent, molta gent, que fa cua per pujar-hi (n´hem desistit altre cop: o matinem més o dormim al ras per ser dels primers... o ens conformem a admirar-la només des de terra). La ciutat mai no agrairà del tot als responsables polítics del moment que fessin confiança al projecte del celebèrrim enginyer pensat per a l´Exposició Universal del 1889. Avui la torre és l´emblema senyer de la ciutat i, sembla, el monument més visitat de l´orbe. No cal ni dir que la relació cost-guany és, passats els anys, notablement favorable. Per més que sigui un gran tòpic, no per això s´ha de deixar d´admirar en el mateix lloc. La realitat és insubstituïble.
No us oblideu de Notre-Dame ni de la Saint Chapelle, ambdues meravelles ubicades, molt a prop entre si, a l´Île de la Cité, una illa al bell mig del riu Sena que és un centre neuràlgic i que alberga també des de palaus de justícia fins a un hospital.
El volt per París durant quatre dies dóna bastant més de si, però no tot té cabuda aquí. Podríem parlar, per exemple, del manteniment força deficient de determinats llocs públics, com les voreres de la ciutat, plenes de clots, obres i obstacles de tota mena que dificulten deambular-hi. També, de la brutícia dels carrers, infestats de llosques que s´acumulen sense que ningú no hi posi esment a retirar-les. O encara –aquesta vegada, en positiu– dels magnífics, ben cuidats i enormes jardins –com el de les Tulleries–, avinents i integrats dins la ciutat que conviden al passeig reposat i tranquil.
Un amic deia estar disposat a vendre tot el que tenia a canvi d´un Cézanne. Per sort per ell, una ment clara –el seny acostuma a ser femení– li féu veure que l´endemà d´haver comprat el quadre també havia de procurar tenir un sostre i menjar calent. I la cosa acabà així. Sense necessitat d´arribar tan lluny en la passió pels pintors impressionistes, no deixeu, ni que tingueu quaranta de febre, de peregrinar fins als museus d´Orsay i de l´Orangerie. Allí, extasieu-vos amb Pizarro, Degas, Monet, Lautrec, Sisley, Renoir i algun altre. També, per cert, hi trobareu Cézanne.
