Des que la crisi va irrompre en el nostre quefer quotidià –pel que sembla, a més, hi romandrà una temporada llarga, si és que no hi deixa, com augura més d´un, l´empremta per sempre més– la sensació és que s´ha trencat una mena de barrera de seguretat, un salvavides que ens oferia una certa fermesa, una dosi de confiança amb la realitat i la societat. Ara, tot s´ha transmudat i ens ha aglapit un sentitment de desemparança, un hàlit de fragilitat, com si tot s´aguantàs damunt d´un edifici apuntalat per tot, però que qualsevol dia es derruirà de manera inexorable.
Constatam que de cada dia és major el nombre de persones que es queden sense feina; els mitjans de comunicació ens informen que, d´un temps ença, els serveis d´assistència social estan desbordats i no donen a l´abast, i que els seus usuaris no són precisament els pobres i marginats de sempre. Sabem de casos de gent que ha perdut l´habitatge perquè no pot satisfer la hipoteca que havia firmat. Escoltam escarrufats que els capitostos d´organitzacions empresarials (caps les empreses dels quals han fet fallida i han deixat estafats força clients, i treballadors a l´atur), posseïdors d´un cervell privilegiat, afirmen que l´única sortida a la crisi és treballar més i cobrar menys, màxima que, cal suposar, serà vàlida també per a ell, i per als empresaris de la seva corda. Aassistim impotents a l´actuació miserable dels polítics que fan la viu-viu i sols pensen en els rèdits electorals.
Un dels temors que tenim la bona gent, temor del tot justificat, és que en un tres i no-res es pot esfondrar el lleu estat del benestar de què hem gaudit fins ara. Mai no ha estat galdós, però es diria que, en línies generals i dins dels límits de la seva migradesa, ha estat efectiu i positiu. Encara que és possible que alguns partits polítics hagin pensat en la possibilitat de desmuntar-lo, o sotmetre, sobretot als serveis socials més peremptoris, com la sanitat i l´atenció als vells, les receptes més ultrades del liberalisme, suposem que no s´atreveran a fer-ho, tot i que no posaríem la mà al foc; hi hauria potser protestes puntuals, però la cosa s´acabaria diluint; avui no hi ha memòria, ni voluntat de lluitar per res; deu ser que estam massa cansats de protestar, i hem conclòs que no hi ha res a fer; només esperar que tot rebenti d´una vegada). El que sí que segurament s´haurà de fer és una revisió a fons del sistema; dir-nos a les clares als ciutadans que caldrà que tots paguem més i més. S´entén, en aquest país, que els pagadors són més la classe mitja, o els tan denostats funcionaris, que no poden camuflar cap caleró; els rics ja es dóna per descomptat que no aboquinaran cap cèntim (tot i que, a tort i a dret, ens donin lliçons de bona gestió econòmica, com la que fa uns dies ens etzibava un il·lustre cadell d´una nissaga nostrada d´emprenedors turístics); l´esquerra, és un dir, quan ha governat no els ha tocat cap ull de poll, i, és clar, els aliats, la dreta, no ho farà mai, fins potser els doni encara més facilitats per engreixar els seus comptes corrents.
Encara hi deu haver per aquests mons de Déu qui pensa que els servicis públics ens surten de franc; costen un ull de la cara. Per això és una iniciativa del tot lloable la de la Junta d´Andalusia –pareix que altres autonomies en seguiran l´exemple– de presentar factura, sense haver-les de pagar, de moment, i detallar-ne el cost real (des del corrent elèctric al servei de neteja, passant per la desinfecció dels quiròfan) dels serveis prestats als usuaris de la sanitat pública. El que se´n diuen "factures a l´ombra”.
