O de sentiment. Així en diuen els alemanys (Empfindungsworte) d´allò que els llatins en diem interjeccions (intericere). Unes paraules curtes que es fiquen com falques entre altres mots o que, quan es pronuncien totes soles, equivalen a una frase sencera. Una bona definició de les interjeccions és anomenar-les "ejaculacions naturals".
Exemple: hom entra a una oficina, veu una cua de gent que espera i en lloc de dir bon dia s´exclama "uf!". Amb mots que poden semblar un lladruc (waw) i que hom pot entendre àdhuc si les pronuncia un estranger "phew, fiu, au, oh ...", solem expressar el fàstic, el dolor, la frustració, la ràbia, el goig, l´alleugeriment ... Són les interjeccions regulars. Ara bé, molts altres vocables serveixen com interjeccions quan hom les pronuncia amb prou sentiment que les faci sonar com una exclamació o ordre: fora d´aquí! quaranta p... sagrades! Són les interjeccions ocasionals. I en general les interjeccions també serveixen per parlar als animals.
Amb una resposta curta es poden dir moltes coses. Exemple: A una oficinista joveneta suplent li bastà repetir "au idò" per desarmar aquell jubilat massa galant que la molestava amb elogis. –Veig que te´n desfàs bé per ser tan jove. –Au idò. –Fins i tot has sabut el meu nom. –Au idò. Dos mots per tancar una situació molesta i dir-li a un pesat que se´n vagi. Cal pensar que l´ancià devia esperar un vocabulari més variat d´una al·lota tan fina i elegant. Emperò aquest "au-idò" vulgar té un parent noble en l´expressió de impaciència "Eia ergo, eia doncs, advocada nostra" a la Salve Regina.
Tot i l´animació, intensitat i coloració que les interjeccions poden donar a la parla no són, emperò, paraules necessàries. Basta recordar que a transcripcions de converses del President Nixon quan allò del Watergate es suprimiren les imprecacions assenyalant els buits (...) amb un "expletive deleted", paraula expletiva, innecessària, esborrada. Val a dir que el nivell de cultura, educació i riquesa de la parla humana es mostra amb les fileres de paraules ben confegides: allò que en diuen sintaxi. "El fet que gent benestant pugui preocupar-se per les mateixes trivialitats i ignorar que construcció "no m´estranyaria que..." regeix subjuntiu, projecta una nova llum sobre la humanitat". És una citació no-literal treta de la novel·la "L´elegància de l´eriço". El dubte, el desig, el temor ... es formulen amb el mode verbal subjuntiu que expressa la participació del locutor en l´acció del verb.
Pobresa i degeneració de llenguatge? Que hi responguin els mestres. Tot i pensant que una llengua està feta de modismes i frases fetes, que ens transmetem i imitant-nos uns al altres, no resulta massa enriquidora la monotonia i repetició de les mateixes expressions verbals sobretot dels mitjans de comunicació orals. Exemples o items a): En la desmesurada profusió de programes de cuina quan el locutor/a tasta el producte, en acabar la cocció, massa vegades se sent sonar la mateixa interjecció: hmmm! boníssim! Seria d´agrair un mostrari d´elogis tan variats com el plats de la cuina. b): "I aquí ho deixam" és ara una formula acostumada d´acabar un programa. Ben segur que la imaginació ben entrenada podria trobar alternatives. c): ¿Tan difícil seria inventar una expressió nova per no repetir tant allò de "posar-se ses piles"?. d): S´escampa com una taca d´oli la confusió entre sentir i escoltar, potser pel contagi del castellà "oir/escuchar", quan són dos verbs amb un cap semàntic diferent: sentir és un acte físic, escoltar és un acte voluntari: escoltar darrera sa porta.
Mirant, emperò, el costat positiu, la degradació del llenguatge fa més fàcil creure que sigui possible arribar a aprendre les mil famoses paraules d´anglès, una llengua que tanta gent ha començat a estudiar, si hi ha persones que diuen tot allò que tenen necessitat de dir o volen dir amb la llengua pròpia emprant només unes set-centes paraules, per dir una xifra.
(*) Filòleg.
