15 de febrero de 2010
15.02.2010
Tribuna

L´esplet de poetes

15.02.2010 | 07:30
Fa unes dècades, circulava la dita segons la qual Mallorca és la terra que produeix més poetes per metre quadrat del món. Un poquet gastada la dita, ja no la sentim tant, però conserva tota la seva vigència. Ho vaig comprovar l´altre dia a la presentació d´un llibre (naturalment, de poesia) que se va fer a la benemèrita llibreria Àgora, de Ciutat. (Dec un reconeixement a aquesta llibreria per les activitats culturals que desplega al costat de la comercial. Passen poques setmanes en què, en el seu local, no se n´hi organitzi una, de vegades amb bona assistència de públic. Ve a esser successora de la recordada Llibreria Tous, que feia una labor semblant gràcies als bons oficis d´En Toni Serra).
Durant la presentació a què em referia, el poeta va demanar que, si entre el públic hi havia qualcú que no fos poeta, que alçàs la mà. Només se´n va aixecà una: la meva. De manera que tots els altres assistents, que sumaven una trentena, devien esser poetes. Després, en privat, un em va confessar que no ho era. I doncs, per què no va alçar la mà, com jo? No ho sé, per ventura estava empegueït de declarar-ho en públic.
De vegades he dit que En Gustavo Adolfo Bécquer avui no hauria proclamat tan segur que "podrá no haber poetas, pero siempre habrá poesía", perquè la veritat més tost sembla la contrària: "podrá no haber poesía, pero siempre habrá poetas", almenys a Mallorca. Quan sent parlar de la necessitat d´integrar els immigrants, i un dels requisits indispensables per a la vertadera integració és que aprenguin la llengua pròpia de la nostra comunitat, pens que aquest objectiu tan digne pot tenir un efecte secundari: que, quan dominaran el català, se posin tots a compondre versos.

Les afirmacions precedents no vos han de fer creure que tenc res contra el col·lectiu de la versificació. Som un pèssim lector de poesia, i prou greu que em sap, però sent una simpatia que frega la tendresa envers els poetes, d´un i de l´altre sexe. Indro Montanelli, a la seva Història dels grecs, referint-se als amors de Safo i Alceu, diu que els poetes no se solen enamorar ni casar-se entre ells, se limiten a odiar-se a distància. Era injust de totes totes. Els poetes tenen bon cor i mantenen llaços de confraternitat. Si no fos així, no s´explicaria l´alta afluència de poetes a actes com el que m´ha provocat aquest comentari. En tenc entre els meus amics. Em sent bé en la seva companyia, i per això som assidu a actes com l´esmentat, al qual vaig assistir sense que m´unís cap relació amb l´autor del llibre presentat, ni de parentiu, ni d´amistat, ni sindical ni, per descomptat, per un sentiment de classe.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!