03 de octubre de 2008
03.10.2008
Diario de Mallorca
Un peu a la lluna

La mort i la pluja

03.10.2008 | 02:00
La mort i la pluja

He sentit a dir, o potser ho he llegit, que en els records es troba el fonament de la nostra identitat. En els records hi ha, perquè són el resultat d´una selecció detinguda, llargament elaborada, la matèria que ens defineix, el substrat que orienta la construcció del significat que hem decidit atribuir a la nostra vida. No recordam tot el que ens ha succeït. Potser això vol dir que podem elegir el nostre passat. No ho sé, però podem elegir el sentit que volem assignar-li.
He pensat aquestes coses mentre llegia La mort i la pluja de Guillem Frontera, editat fa pocs mesos per Proa. He de dir que és un llibre de relats breus entorn de la infantesa de l´autor. Però és molt més que això. Es tracta, al meu parer, d´una creació literària de primeríssim ordre que no hauria de passar desapercebuda ni a la societat lectora ni als aprenents de mandarins, sovint distrets amb les fogueres d´encenalls i la pirotècnia.
Guillem Frontera ha construït una ficció -la història de la seva infantesa- a partir de certs materials de desguaç que ha agavellat després de molts d´anys. Però el més important és que tot el que ens explica no existia abans de l´escriptura del text. La memòria ha salvat certs fragments de la història personal de l´autor: aquells fets fugitius, però que perduren perquè l´autor ha decidit constituir-los en representació d´allò que ja no hi és. Don Francisco de Quevedo en va parlar en un vers memorable: només les coses que fugen, venia a dir, les coses que s´escapen de la realitat, són les que perduren i viuen.
Tanmateix, La mort i la pluja ve a subratllar que tots portam dintre de nosaltres una espècie de borrador, retocat de manera permanent, del relat de la nostra infantesa. Es tracta, emperò, d´una història que Guillem Frontera construeix per dir-nos: aquests homes i dones de què us parl, els sentiments i els afectes que els atribuesc, les seves ambicions i els seus projectes, també les seves derrotes, els espais en què viuen, els seus móns petits i insignificants, constitueixen el suport que em sosté, la base sobre la qual m´he sentit segur. Més enllà de les rutines que s´hi conten, de la fermesa amb què s´explica la història d´un infant de Postguerra en un poble de Mallorca, dels incipients canvis socials que s´insinuen, hi ha la voluntat expressa de dir: mirau, nosaltres som aquests.
A La minyonia d´un infant orat, Llorenç Riber ens conta el viatge que emprèn aquell nin pagès, sense cap més riquesa que els seus ulls tranquils, cap a la ciutat dels llibres. Quan hi arriba i llegeix Horaci i Virgili, s´adona que cantaren la vida ordenada que ell havia viscut al seu tros de país.
El viatge de Guillem Frontera és més aspre, trepitja la vida i sap que Horaci no va cantar-lo, el seu món ferit de misèria i postguerra. Però és el seu món i sap que el fortaleix amb la mesura que l´imagina. Giordano Bruno escrivia a De imaginum que res no pot entrar a la memòria si no ha passat per la imaginació, si no es converteix en imatge, i la imatge es tenyeix d´emoció i afectes. És d´aquestes emocions i afectes de què ens parla Frontera: irrenunciables.
Però ja sabeu com va acabar Giordano Bruno. L´obscenitat en l´exercici del poder del papa Climent VIII el va enviar a la foguera per heretge. La foguera va alçar-se al Campo dei fiori de Roma. Escolliren un dels últims dies de carnaval de l´any 1600 amb la intenció que els disfressats i la gent que s´havia emmascarat la cara, en l´exercici de les llibertats que, perquè era carnaval els havien permès, li fessin befa amb saraus i trompetes mentre el cremaven.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

¡Síguenos en las redes!