No importa ponderar la importància que va tenir la idea d´Europa (la vella, trista Europa de què parlava Estellés) al llarg del franquisme, albirada com a paradigma de la llibertat, la tolerància, el progrés, com a posseïdora d´uns valors i aspiracions que aquí eren perseguits i trepitjats. Els processos de mitificació tenen el perill que, quan la part d´encanteri s´esfuma, s´imposa la crua realitat. Europa no ha estat el mannà que tots esperàvem. Ens han fet europeus a còpia de decrets i un poc a l´albir del caprici dels polítics de torn. Diríem que hi ha un cert cansament i tot; bastaria esmentar, com a exemple, el cas de la introducció de l´euro com a moneda única, que ha estat el remat definitiu a la nostra ja de per si miserable butxaca, o el fet que l´europeïtat s´hagi transformat en un jòquer capaç d´acontentar tothom; si ens enfloquen, posem per cas, un altre impost és "perquè a Europa ho fan"i, en canvi, de tot allò que en són avantatges, no en tenim notícies.

Es dibuixa un incert panorama de llums i ombres; ho hem comprovat en el cas dels debats encetats arran de l´admissió o no de Turquia -consti que és un repte difícil- tot i que la geografia estricta no engana. Hi ha moltes Europes, és bo que sigui així, però unes tenen prevalència sobre les altres; a unes se´ls exigeix certificats de bona conducta, a les altres se´ls dóna per suposada la bondat natural. Hi ha l´Europa seu de la barbàrie i el terror, dèbits que amb massa facilitat penjam a l´esquena del dit Tercer Món, que varen assolar l´exIugoslàvia a finals dels vuitanta, i que de cap manera no han cicatritzat encara; s´ha mal tapat un corc que pot tornar a esclatar el dia menys inesperat. S´estableixen diferents mesures de tolerància; es permet la florida de nous estats independents, que trenquen, sense guerra ni violència, una conviència secular que deuen considerar que ja no té raó de ser, i se´n va cadascú pel seu compte a desafiar els avatars de la història; llegim que el land alemany de Renània del Nord-Westfàlia, un dels més rics, és partidari d´integrar-se al Benelux, sense trencar els vincles territorials amb Alemanya, i no se´n fan grans escarafalls. A altres indrets, una decisió així és un tabú, tant que els exèrcits són obligats a avortar-la. L´Europa de les paradoxes i els contrastos sorprenents, una festa de la diversitat no sempre justa; una llengua com el maltès, de devers sis-cents mil parlants, hi és llengua de primera divisió, i mentre que el català, que frega per nombre de parlants el grec, el danès, o el portuguès, en què hi varen escriure els primers europeus preclars, com Ramon Llull, ha de pidolar de despatx en desptax, i sempre depenent de l´atzar de la combinació de forces polítiques, una mica de presència en l´altar de la cultura europea. L´Europa de les grans paraules, de les grans lleis que ningú no compleix, com són les amonestacions envers els governs que es dediquen a la destrucció del patrimoni natural de la costa valenciana i murciana; vet aquí, tanmateix, que els ciutadans d´aquelles terres han donat fa dos dies el vistiplau perquè l´aquelarre continuï.

Allò de l´Europa culta i feliç que han celebrat poetes nostrats com Espriu o Carner només existeix en els poemes. Basta obrir els periòdics per topar de morro amb l´Europa més sinistra; sense anar més enllà, a Polònia, un petit país d´història tràgica per al qual un té una estimació especial, és ara governat de manera indigna pels grotescos germans bessons Lech i Jaroslaw Kaczynski, d´ofici psicòlegs, a qui tant fa recercar indicis gais a la famosa sèrie de dibuixos animats Teletubbies com salvaguardar els adolescents del país de lectures tan pernicioses com Kafka, Dostoievski o Gombrowicz. Sempre s´ha dit que els règims dictatorials, o els qui en tenen traços, són els que més importància concedeixen a la literatura.

Sí, això també és Europa. Convendria, doncs, rebaixar la graduació de la nostra presumpta superioritat. Cerquem el confort en la plàcida Europa dels cafès, que, segons el savi George Steiner, és la veritable.