L´enyorat Josep Melià -almanco enyorat per mi-, quan els esdeveniments el treien de polleguera, solia dir: "això no és un país! això és una païssa!". Més d´una vegada aclarí que la propietat intel·lectual d´aquesta expressió era d´un conco seu que ell adoptà per la seva funció descriptiva i el seu caràcter d´humor crític. Moltes voltes l´he repetida indignat, decebut, entristit o enfurit davant la realitat.

Ara mateix, per exemple, quan la suposada democràcia que, contra la meva opinió, es diu que gaudim, els fets donen peu a dir, respecte d´Espanya, això no és un país, això és una païssa! Estic esglaiat d´un fet que confirma, sense cap dubte, que no passam per una situació democràtica: molt abans de ser aprovat el text del nou Estatut de Catalunya, la llista de desqualificacions i atacs fou impressionants. Després, amb el text al carrer, les coses no han canviat ni poc ni molt. Només han empitjorat fort ferm.

Bé, ja era d´esperar. El que és més estrany és que l´Estatut català ha merescut més enfurismades crítiques que el famós Pla Ibarretxe. Per què serà? Però val a dir que el que més m´estranya és que personalitats que haurien de conservar la calma i guardar un respectuós silenci, també fiquen el cullerot a l´olla de caragols per a remenar-lo. Començant pel cap d´Estat vitalici i dels exèrcits espanyols -situació molt poc democràtica, val a dir-ho- que, vestit de militar, amb tots els guarniments i medalles, va fer una crida a la unitat d´Espanya, l´endemà de l´aprovació de l´Estatut català.

I ho va fer a un acte exclusivament militar, a l´Acadèmia Militar, rodejat dels alts comandaments militars, amb un discurs ple de referències al text que ja la majoria d´espanyols, sense ni llegir-lo, consideren que trenca Espanya. I ja saben aquella antiga frase: "España antes roja que rota". Idò segons molta gent -la Cope al capdavant- estam a una Espanya roja, rompuda i amb un Govern "criminal". Jo no veig que el PSOE sigui un partit d´esquerres -ni obrer ni republicà ni socialista- ni que el seu Govern sigui criminal ni antiespanyol -Guerra es carregava l´Estatut molt abans de ser aprovat- ni demòcrata del tot.

Per què? Els ho explicaré: l´Estatut s´aprovà el divendres i el dilluns -dissapte i diumenge no eren dies hàbils- el general Félix Sanz, cap de la cúpula militar espanyola, en tant que cap de l´Estat Major de la Defensa, a preguntes, en roda de premsa, sobre la reforma de l´Estatut català, digué, entre d´altres coses, aixó: "Las fuerzas armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía y la independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional". Li faltà dir: "¡oído al parche!".

Aquest senyor, hauria d´haver estat destituït de manera fulminant, encara que només s´hagués limitat a mencionar la Constitució -cosa que no va fer, perquè digué moltes més coses- perquè la seva resposta obligada, devia ser aquesta: "Lo siento, pero los militares no podemos ni debemos entrar en asuntos ni debates políticos", com diu la Constitució, per cert. Consti que si hagués dit: "apoyo por completo el nuevo Estatut", també hagués hagut de ser rellevat (cosa que ja hauria passat, segur).

Per acabar, creuen, vostès, que a Alemanya, França, Gran Bretanya, Estats Units, Suïssa i d´altres països que no son païses, un militar qualsevol -i no dic ja el cap de l´Estat Major-, pugui opinar sobre política i segueixi al seu càrrec l´endemà? Això, és un país en situació democràtica normal o és una païssa?