n Hi ha persones que agafen cada dia el metro per anar a treballar. Ja saben el recorregut de memòria, si han de seguir la línia verda o la vermella, quantes parades hi ha fins a la seva, en quin punt han d'apressar-se, o si tendran temps de llegir el diari durant el trajecte. Hi ha altres persones que van a fer feina en autobús. No importa si fa un dia de vent o de pluja, si el sol crema com el foc. S'aixequen quan sona aquell despertador que voldrien llençar per la finestra, surten al carrer i esperen l'autobús. Sovint arriben a trobar-hi sempre les mateixes persones. Els rostres condormits dels qui fan la mateixa ruta que ells, un dia rere l'altre. A vegades, tenen la sensació de trobar-se amb vells coneguts.

En un autobus o un metro s'estableixen, entre els adolescents, jocs de mirades, jocs repetits gairebé a diari camí a l'escola que en la majoria dels casos es queden només amb insinuacions tímides en la memòria. Però sovint resten com les primeres aproximacions al sexe contrari. Un tímid "bon dia", una alçada de celles poden ser els únics gestos que gosen fer. Hi ha hagut grans amors nascuts en un autobus. Potser ni ell ni ella mai no van confessar-s'ho. Tanmateix ho van viure amb aquella intensitat esplèndida dels primers amors.

Hi ha qui agafa taxis sovint. Hi ha qui no n'agafa mai. El príncep Carles d'Anglaterra va agafar, no fa gaire, el primer taxi de la seva vida. Es tracta d'un autèntic esdeveniment. Potser va agradar-li l'experiència i no serà l'últim. Aquestes coses mai no se saben. El príncep va agafar un taxi per anar, precisament, al club dels taxistes. Tot va ser molt correcte, com pertoca a un home formal: Pujà al taxi, va fer el recorregut, i pagà l'import que marcava el taxímetre. És probable que això de l'import no ho fes directament. Els prínceps no solen portar xavalla a les butxaques. Tampoc no sabem si el taxista li va donar conversa. Hi ha taxistes gairebé muts i taxistes molts xerradors, d'aquells que t'expliquen la vida durant el camí. Et fan comentaris i preguntes. Opinen sobre tot i tothom. Al final, és com si fossin de la família.

Al club dels taxistes, el príncep Carles va esmorzar amb representants del sector. Volia agrair-los la seva dedicació al transport públic. No era un agraïment personal. Està clar que ell no necessita per res el transport públic, sinó un agraïment en nom del poble. De quin poble? Doncs de tots els altres, dels pobres desgraciats que tenen el privilegi d'agafar un taxi, quan perden l'autobús, o el metro els causa -ja pot passar- un inesperat atac de melangia.