El món corre sempre més de pressa. No sé si és inevitable, però no resulta gens fàcil d'entendre. Hi ha persones que juguen a fer com si no fos cert, a continuar amb les seves inèrcies quotidianes al marge del vertigen. Però no és senzill. La majoria queden perduts en una marjada del camí, sense saber ben bé on es troben. Situar-se al món no és senzill. Qui va dir que els arbres ens impedeixen de veure el bosc? Costa trobar un lloc per a tu i per als teus, encara que tots voldríem protegir els qui estimam. Construir-los un refugi de parets sòlides, que suportàs tots els vents.

Tenir un fill de catorze anys i saber que surt de nit no és gaire tranquil.litzador. Cada vegada, la gent surt més jove de nit. No ho acab de comprendre. És com si el món avançàs tan de pressa que ens obligàs a cremar etapes, a fer el recorregut en una embranzida que deixa massa coses pel camí. Quan jo tenia catorze anys, només esperava les nits d'estiu per saltar l'ombra de la lluna als carrers del meu poble. Encara jugava a fer cap grossos de cartró i titelles que ens dansaven dins les mans. Bevia una mica de xampany a les grans celebracions de la família, però poca cosa més.

Ara, als catorze anys, els adolescents surten de nit. Sortir vol dir fer-se més grans de sobte: Més nits i més alcohol signifiquen abandonar els camins d'una infantesa que es perd cada vegada més lluny. En les inspeccions que es realitzen als locals d'oci, es detecten menors que consumeixen begudes alcohòliques. Ho fan fins i tot a l'interior d'establiments als quals tenen l'accés prohibit.

Molt sovint els pares ho ignoren. Viuen molt lluny de les vides dels seus fills. La inèrcia de la feina, de la vida diària els allunya de les converses compartides, de la confiança que s'ha de saber guanyar. Els pares no poden mantenir-se al marge d'aquesta història. Han de saber que, quan ells dormen tranquil.lament, o quan fan voltes inquietes entre els llençols esperant que la criatura torni, el seu fill és en un bar bevent alcohol. Cada copa és una passa cap a un món que es descobreix potser abans d'hora. No és bo cremar etapes. Allò que es crema no es pot recuperar. És una pena, perquè la vida és plena de moments que han d'assaborir-se quan es viuen, sense pretendre avançar-s'hi, perquè, al cap i a la fi, com diuen a Mallorca, tot arriba. La vida no és una cursa disgavellada, sinó un camí que podem recórrer amb ganes de descobrir, d'aprendre, de permetre que la vida mateixa ens sorprengui constantment. Només així cada descoberta serà com una onada, que ens deixarà rastres d'escuma a la pell, i ganes de viure al cor.