Un dels grans enigmes de la humanitat és encara el dels orígens. No passa dia que no aparegui qualque nova aportació, que engresca, fins i tot, els qui som del tot profans en matèries científiques. Tot i això, fa l'efecte que hi ha molt d'aficionat per enmig, proclamant, a tort i a dret, històries que són més fruit de la fabulació que no de les constatacions empíriques de la ciència. Atès que cada dia que passa pareix que es van descobrint dades amagades durant anys i panys, i que els experts divergeixen en força punts de vista, per contra, tot indica que hi ha una mínima unanimitat a defensar que el llenguatge va ser un element clau en el procés evolutiu, els orígens del qual, al seu torn, no se saben del cert. El llenguatge, en efecte, és un dels grans misteris de la humanitat. Cal recordar una altra vegada que és, al cap i a la fi, l'únic tret que ens diferencia dels animals. Els lingüistes ens ensenyen que es tracta d'un giny gairebé perfecte, o, en tot cas, no s'ha inventat cap llenguatge dels dits artificials capaç d'assolir el grau de perfecció del llenguatge natural. Un mecanisme complet, com si qualque déu despistat ens l'hagués concedit un dia d'extrema benvolença i qui sap si no se n'ha penedit per sempre, en la mesura que un dels exercicis a què més estima tenim és la perversió del llenguatge. Belles, grans paraules, posem per cas, "llibertat", "pau", ¿potser "amor"?, "tolerància", "democràcia", i algunes altres que s'hi podrien afegir, arriba el dia que ja no signifiquen res, o, millor dit, signifiquen tot el contrari del que diuen els diccionaris més competents.
Fa poc, dos científics espanyols, Laureano Castro i Miguel Angel Toro, de l'Instituto Nacional de Investigación y Tecnología Agraria, han aportat un nou tomb a les relacions entre el llenguatge i l'evolució. La paraula no (la paraula i els gestos que indiquen prohibició) amagaria el secret de tot plegat. La prohibició ensenya, ensenya allò que no s'ha de fer i, per tant, ajuda a acumular, generació rere generació, un cabal de coneixements, alhora que evita que els fills hagin d'aprendre-ho tot per ells mateixos. El llenguatge, doncs, facilita la comprensió del món. Més que de prohibició ells prefereixen parlar de funció assessora, la qual va anant introduint el que ells en diuen mòdul cerebral, que va ser capaç d'establir categories morals, distingir les conductes diguem-ne bones de les dolentes, les quals varen ser "assimilades" dins la cadena evolutiva, de manera que arriba a distingir-se la conducta adequada de la malvada. Suposem que només els humans, l'Homo sapiens, varen ser espavilats i varen saber aprendre la lliçó, cosa que els animals més avançats, per peresa o pel que sigui, no varen fer; els ximpanzés joves, per aprendre que el foc crema, els pares deixen que els fills hi posin la mà; no els en "parlen", d'aquest perill. I han de repetir l'acció fins que arriben a saber que, en fi, el foc crema.
Com també som molts els humans que no ens atrevim a dir mai no, totes les vegades, ¡i són tantes! que faci falta. No és com per estar-ne gaire contents, del pas dels homínids per la terra, però, mira, fa una mica de patxoca pensar que la rebel·lia, l'esperit de protesta, la insatisfacció del que es té davant dels nassos, varen ser a l'origen de tot.
