Fou a partir del 1988, quan s'ensumava l'arribada d'una nova i forta crisi turística, que els temes turístics de les Illes Balears es consideraren d'avaluació general i de debat quotidià i les preocupacions econòmiques dels sectors d'activitats del turisme es conjugaren ja amb les ambientals d'una gran part de la societat.

De la controvèrsia de si es tractava d'una situació de crisi o autèntica degradació turística es passà a l'opinió compartida per la majoria que la situació turístico - ambiental era estructural i no conjuntural. Convençut tothom, l'any 1990, que això significava un greu problema per a la col·lectivitat, el aleshores president Cañellas pregonava que la "gran solució" per resoldre els problemes del turisme era un "pacte d'Estat". Paral·lelament, el sector de la promoció de la construcció, ja des dels inicis de la crisi, s'havia preocupat d'oferir alternatives al model, per a ells ja caduc; la solució eren les segones residències, les urbanitzacions de qualitat amb camps de golf. Per a ells el turisme només abraçava els allotjaments turístics reglats, que a més s'havien de limitar o millor reduir; la resta, residencial, no tenia res a veure amb el turisme ja que era un tema d'urbanisme. També aleshores els polítics Verger i Cañellas fomentaven fermament la transformació turística de les Illes Balears en la Florida i/o California d'Europa.

La situació de crisi era el resultat de tota una roda d'antigues irregularitats, sense resoldre, convertides ja en elements de degradació, excessiu creixement de l'oferta, preus a la baixa, ofertes il·legals, infrastructures deficients, turistes no desitjables, poca professionalitat, minva d'espais naturals i de paisatge,... que accentuaven la realitat d'obsolència i pèrdua de qualitat i competitivitat. Fou l'època del denominat "turisme d'espardenya".

L'excés d'oferta en relació a la minva de la demanda, en opinió del sector hoteler, començà a ésser molt preocupant: es calculava que sobraven 50.000 places d'allotjament i que havien de desaparèixer les més obsoletes.

Degut a les conseqüències de la Guerra del Golf, l'any 1991, i al sorgiment d'una sèrie de conflictes bèl·lics i atemptats religioso-ideològics, el mercat balear s'aprofità indirectament de les dificultats conjunturals dels mercats mediterranis de la competència. Sorgí de cop un tercer desenvolupament, entre 1991 i 1999, molt espectacular (a similitud del primer desenvolupament, el Boom Turístic, entre 1960 i 1973, i del segon desenvolupament, entre 1982 i 1988). D'una situació que pareixia que l'única solució era renovar-se estructuralment o morir, que era necessari i urgent reestructurar i reordenar globalment i integral l'oferta turística, es va passar molt ràpidament, a partir de 1993, a l'oblit de la crisi, i les 50.000 places que abans sobraven passaren a ser deficitàries. Es reobriren, amb un senzill rentat de cara i a marxes forçades, hotels que s'havien donat de baixa temporal, per atendre un gran i sobtat increment de la demanda. En aquesta etapa d'autèntica neobalearització, des de 1992 a 1999, el nombre d'arribades de turistes va augmentar en quasi cinc milions.

Les preguntes que ens férem aleshores davant aquest creixement, que semblava no tenir límits, eren: va acabar abans d'hora la crisi 1988-1993?, fou la solució ideal i definitiva per al turisme, un pas tan ràpid d'una oferta sobrant a un excés de demanda?, no hagués pogut ésser més interessant una crisi més progressiva i llarga per afavorir un canvi estructural i global del turisme? Es va poder comprovar que les solucions més racionals normalment no passen de ser pura teoria, sempre ha predominat el dit de pa per avui i fam per demà, i quedava demostrat que els governants tenien més passió per la construcció que vocació pel turisme.

De l'any 1999 al 2000 només hi va haver un increment de 44.000 turistes més, que, però, varen significar una disminució de 1.420.000 estades.

Els 2001 i 2002 els turistes han anat minvant cada any respectivament 255.000 i 893.000 i les estades 6.855.000 i 9.010.000. El fet més preocupant no és que baixi el nombre de turistes (de fet quantitativament en vénen molts i estacionalment descompensats) sinó el molt baix poder adquisitiu dels actuals. No és el mateix que els turistes facin coa per venir que forçar-los mitjançant ofertes, rebaixes i preus de "saldo" (a la Platja de Palma s'han fet ofertes des de 12 euros pensió completa i des de 15 euros el tot inclòs).

Actualment hi ha els mateixos símptomes de baixa qualitat, poca competitivitat i obsolència que a la primera crisi estructural del destí turístic Illes Balears. En tota certesa podem parlar d'una segona crisi estructural o més bé d'una continuació de la primera, una vegada s'han acabat els avantatges conjunturals indirectes i ja hem de competir en les mateixes condicions.

Entre els arguments i opinions quotidianes, molt semblants a l'altra vegada, sembla que, una vegada més, el mal del nostre turisme només són els hotels. Hem sentit dir coses tan preocupants i errònies com: "convertir els hotels en habitatges"; "reduir l'oferta" (només l'hotelera); "l'actual model turístic està esgotat" (si no n'hem tingut cap mai de planificat); "el Govern potenciarà la conversió d'hotels en blocs d'habitatges"; "el producte balear s'ha tornat obsolet" (si s'ha fet un turisme destructor de turisme a impulsos desordenats d'alguns segments de la demanda); "la crisi actual és del producte turístic i no de Balears com a destí"; "no tenim una crisi de demanda sinó un problema d'oferta";...

No hi ha dubte que tornam tenir el mateix debat i, a partir de l'experiència anterior, les preguntes que ara ens feim són: haurà servit de res l'experiència d'haver viscut una crisi anterior, al parèixer oblidada?; es seguirà amb les solucions d'apedaçament de sempre per amortiguar la crisi?; hi haurà una planificació integral del desenvolupament futur del turisme, en base a un escenari desitjat per a tothom i dins un marc de sostenibilitat?

(*) Mateu Picornell i Cladera és geògraf, professor de Planificació i Avaluació dels Espais Turístics de la UIB i president de l'Institut d'Estudis Ecològics (INESE).