Un mai no ha estat partidari ni de les grans aglomeracions, ni de les festes multitudinàries ni de les celebracions col·lectives. No és que es consideri superior a ningú, ni menyspreï els gustos d'altri. ¡Bon profit els faci! És bo que tots tenguem això que se'n diu una escala de valors, i considerem els nostres millors que els altres (per això els hem escollit, és clar), però res més lluny de les nostres intencions que gallejar amb les nostres opcions. Ha quedat clar que ens agrada el to íntim, els plaers solitaris, les disbauxes interiors. Els crits i els aplaudiments efusius ens els tenim prohibits.

La reflexió sobre les causes i els efectes de les masses ha atret l'interès de pensadors de diversa mena (des d'Ortega y Gasset, Elias Canetti o Walter Benjamin) els quals, devers la segona meitat del passat segle, varen intuir que serien un dels motors que canviaria la configuració estructural de les societats. Aquelles premonitòries observacions ens varen encomanar ben dejorn el pessimisme sobre l'encaix de les multituds en el cos social, que, no cal dir-ho, s'ha agreujat a mesura que el temps ha anat passant. Ens temem que un bon grapat d'intuïcions (les masses no pensen; es poden manipular amb una facilitat esfereïdora; es venen l'ànima, i el vot, al primer entabanador amb què es topen) són difícils de desmentir. L'àmbit en què potser més ens colpeix el tarannà de les masses és en l'entronització de determinats herois dels espectacles de masses. Els antropòlegs ens han ensenyat que les societats necessiten elements de cohesió, com la religió o l'esport, i també la creació de mites, de personatges semidivins, que ens fan de mirall de totes aquelles gestes que la bona gent és incapaç d'assolir. Tots en tenim, d'aquestes divinitats particulars, a les quals retem els cultes pertinents.

El problema és que, des que l'enginyeria publicitària s'ha sofisticat fins a límits inimaginables, tot s'ha desmesurat. Els experts en la matèria saben prou bé on han d'aglapir els catecumens, que no són altres que els adolescents, sectors de la població més despistats i febles, a qui fabriquen del no res qualsevol pepa de mel i sucre.

Aquest passat cap de setmana n'ha vengut una per aquí, un tal Bisbal diuen que nom. Fins i tot, el rialler ZP se'n va fotografiar devora (m'estranya tenint com té una melòmana, i força atractiva esposa). Un ja ha parlat més d'un cop de les seves enormes limitacions musicals; ara, quan el contengut musical és nul no és difícil equivocar-se. Si parlam de la mateixa tropa, un sent més compassió per l'anomenada Rosa d'Espanya qui, ben segur, acabarà jubilant-se a la carnisseria familiar.

La riuada d'adolescents que va assistir al concert prové dels joves que freqüenten els instituts, els qui van dient tot lo dia que tots els professors són una guarda de carques, els qui ho troben tot avorrit, els qui no obrin llibre en tot el curs. És molt difícil contrapogramar els joves i convèncer-los que hi ha altres músiques i altres diversions. És possible que la institució escolar hagi quedat obsoleta i hagi fracassat davant els reptes de la societat; però també és cert que l'educació que moltes famílies donen als seus cadells és manicomial i convendria que algú (hi ha països que ho han començat a fer) estiràs les orelles a més d'un pare irresponsable.