Hi ha secrets de familia que no sols explicar gaire. Formen part d'aquell patrimoni que tenen totes les famílies, de referències a parents que no importen a ningú altre, de les histories protagonitzades per aquests parents, o per nosaltres mateixos. No ho havia dit mai, però em dic Coloma. Sí, com aquella Colometa que inventà Mercè Rodoreda i que ens recorda una novel.la magnífica. La Colometa de La Plaça del Diamant que, quan era jove, ballava sota una carpa la nit de Sant Joan, mentre l'enamorat li repetia: "Vola, vola Colometa".

Els meus pares, per capricis o voluntats estranys, em posaren Coloma-Maria de la Pau. En realitat, volien retre homenatge alhora a la meva àvia paterna, que es diu Coloma, i a la Mare de Déu de la Pau, que és d'Algaida. La seva imatge es conserva en un dels primers santuaris marians que hi hagué a l'illa, just després de la Conquesta de Jaume I, el 1229. És una Marede Déu románica bellísima, de la qual els algaidins se senten orgullosos amb raó. No puc presumir d'un nom breu, precisament. Tenc un d'aquells noms llargs, que es fan eterns en la pronuncia, fins i tot una mica rocambolescos. Ara, que estan de moda els noms breus com un sospir, que es comencen a dir i ja s'acaben. Com si fossin un buf d'aire. Per això fa anys que vaig eliminar el primer. Coloma Janer només existeix en la memoria d'uns pocs íntims. Maria de la Pau Janer ha ocupat el seu lloc, l'espai que potser li pertocava. En el fons, em fa una mica de llàstima. Són coses que passen.

He pensat en el meu nom oblidat, en el meu nom arraconat, ben segur que queixós i insatisfet, quan llegia que els coloms urbans són molt perjudicials per al patrimoni arquitectònic de les nostres ciutats. Els coloms mai no m'han fet gaire gràcia. Són aus que volada curta, de volada baixa. Mai no s'enlairen gaire amunt. No m'agradaven ni tan sols quan era petita, quan els pares em portaven a fer jocs en una plaça plena de coloms. Em semblaven un ocells poc simpàtics, sempre vinculats a un espai que no abandonaven per enlairar-se cel enllà. Mai no va fer-me gaire feliç donar-los menjar, ni sentir com se m'enfilaven pel cos, mentre jo m'esforçava a contenir el fàstic i l'alè, mentre els altres em deien que havia de somriure, posar cara de foto, i convertir-me en la fotografia de na Coloma perduda, voltada de colom.

Un estudi de CSIC i de la Universitat d'Alacant, publicat a la revista European Journal of Mineralogy, demostren el grau de deteriorament que aquestes aus tenen sobre els edificis. Les sals que contenen els excrements de colom interaccionen amb les sals que molt freqüentment hi ha a les pedres dels edificis: sulfats, clorurs, etc. La barreja no és bona. Té efectes destructius en la pedra. Els coloms no són només bruts, doncs, sinó perillosos. Els coloms urbans haurien d'aixecar el vol cap a contrades més netes i més lliures. Jo, fa temps, sospitava que no ens podien portar res de bo. Hi ha auguris que arriben a complir-se.