Arròs de segador

Tot i que la sega se sol fer durant els mesos de juny i juliol, de temps enrere, si havia fet prou calor, ja es començava la tasca dins el mes de maig. Ho confirma el refranyer popular: «Al maig, a segar me’n vaig». Per a poder segar el blat, l’ordi o la civada, ho havia de permetre un temps calorós. La feina de segar, de sol a sol, era de les més dures del camp. Sovint, per distreure’s i passar el temps entretinguts, es cantava. Arrossos força semblants, amb petites diferències, se’n troben relacionats amb altres tasques del camp: arròs de carboner, de palmer, de marger, d’olivar, de roter...

Ingredients:

• Arròs
• Ceba
• Tomàtiga de ramellet
• Patata
• Saïm
• Sal
• Aigua

Preparació:

• Creiem interessant seguir el fil narratiu de l’elaboració d’aquest plat senzill del temps de segar, de madò Pereta Lladó Mesquida, de Son Marge (Campos, 1911), utilitzant de manera íntegra les seves paraules.
• «Hora de preparar el dinar, mirava de trobar una bona ombra d’una figuera o un garrover, ja que no es tractava només de dinar, sinó també de descansar una mica, ja que ens hi havíem posat a sortida de sol.
• El fogó el fèiem a l’acte: empràvem dues pedres o dos terrossos de terra que ens permetessin sostenir l’olla o la greixonera.
• Fèiem foc amb un poc de llenya prima i dues branques de llenya seca. Fet el foc, posava la greixonera a damunt amb un poc de saïm.
• Sofregia, en primer lloc, una ceba tallada fina. Quan trobava que era cuita, hi tirava unes tomàtigues de ramellet, pelades i trossejades.
• Tot seguit hi afegia una o dues patates trossejades, que mesclava i remenava amb el sofregit. Les patates serien les tallades de l’arròs.
• És clar que si podíem glapir una guàtlera o si teníem dues titines agafades amb les mans el vespre abans al Salobrar, ho afegíem a l’arròs i aquest era molt millor. A més, sempre malavejàvem trobar un parell de caragoletes de les soques dels ametllers o les figueres, que poc o molt aportaven el gustet de les herbes on havien pasturat.
• Hi afegíem l’aigua i quan havia bullit una estona (que les patates fossin cuites), ja hi tiràvem l’arròs i la sal necessària.
• Una vegada l’arròs era cuit, tots enrevoltàvem la greixonera amb una cullera de fusta (no hi havia plats) i adesiara pegàvem una tímbola d’aigua fresca, perquè teníem la gerra sullà».

Suscríbete para seguir leyendo