Joan Triadú

Joan Triadú i Font va néixer el 1921 a Ribes de Freser (Ripollès). Estudia el batxillerat a Barcelona i, el 1937, obté el títol de professor de català. El 1938 és nomenat mestre interí de primària. En acabar la Guerra Civil, estudia filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, on es llicencia l'any 1942. Durant la seua estada a Cantonigròs funda, juntament amb Jordi Parcerisas, el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs (1944-1968) que guanyà Marià Villangómez el 1955 amb Sonets de Balansat, i amb qui va mantenir una intensa relació. L’any 1945 torna a Barcelona i treballa com a professor.

És un dels fundadors, el 1946, de la revista Ariel, on comença a desenvolupar la seua tasca com a crític literari. Entre el 1948 i el 1950 és lector de català a la Universitat de Liverpool. Aviat adquireix un gran prestigi com a crític, sobretot a partir de l'Antologia de la poesia catalana (1951), l'Antologia de contistes catalans (1951) i de l'Anthology of Catalan Lyric Poetry (1953). Posteriorment continua desenvolupant la faceta de crític literari a les revistes Forja, Pont Blau, Vida Nova, Serra d'Or, al diari Avui i en diverses publicacions locals, comarcals i d'entitats.

El 1948 publica el recull de poemes Endimió. Cal destacar els seus assaigs La poesia segons Carles Riba (1954), Narcís Oller (1955) o Prudenci Bertrana per ell mateix (1967), entre altres.

És un dels fundadors de l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1954) i també s’han de destacar les seues traduccions, sobretot la versió dels Sonets de Shakespeare, de 1958.

El 1961 és l'impulsor de la Junta Assessora per als Estudis de Català (JAEC) i, el 1968, és un dels fundadors de la Delegació d'Ensenyament Català (DEC). A partir del 1962 és membre d'Òmnium Cultural. Posteriorment en serà secretari durant dos anys (1984-1986). Des d'Òmnium Cultural també participa en la gestació i organització del Premi Sant Jordi de novel·la i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

També destaca el seu suport als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili. La seua participació en l'edició de Ginebra de l'any 1972, li suposa la imposició

d'una multa governativa per part de les autoritats espanyoles. També és fundador, l'any 1975, del Consell Català d'Ensenyament.

Posteriorment és el primer president de la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Dins els seus llibres sobre societat i literatura, s'ha de fer esment de La literatura catalana i el poble (1961) o Llegir com viure (1963), La novel·la catalana i La poesia catalana de postguerra (1985). També cal destacar l'assaig La ciutat dels llibres (1999) i el dietari Dies de memòria 1938-1940. Diari d'un mestre adolescent (2001).