Companyia ETCÉTERA

MURTRA Ensemble

ANDERSEN, EL PATITO FEO

Andersen, l’aneguet lleig

Espectacle a partir del conte de Hans Christian Andersen

Direcció d’Enrique Lanz

Música de Jordi Cornudella

«És al petit teatre on Hans

Christian Andersen es va fent la seva

veritable llar: el seu paradís íntim i veritable,

l’únic món on habita.

[…] Mentre escrivia els seus contes seguien

parlant els seus ninots, seguia parlant

ell. Ala de Cigne va narrar una sola

història: la seva pròpia.»

Ana Maria Matute

Tots coneixem el popular conte L’aneguet lleig, que narra la faula d’aquella au diferent de les altres i que va resultar ser un cigne.

Andersen, l’aneguet lleig ens proposa submergir-nos en la coneguda història d’aquest ànec i en la infància del seu autor, l’escriptor danès Hans Christian Andersen (1805-1875), que deia que aquest conte era també la seva autobiografia.

Ell va ser un nin diferent dels altres. Pel seu físic, poca traça i baixa classe social va patir assetjament i rebuig, i va trobar refugi en la literatura, el teatre, les titelles, els papers retallats. Va aconseguir metamorfosar les ferides i convertir-les en contes, contes que molts d’anys després es llegeixen a tot el món i es revelen com a autèntics relats que formen part del patrimoni de la humanitat. L’espectacle s’inspira, a més, en una part menys coneguda del llegat d’Andersen: els papers retallats que va fer durant tota sa vida, també amb l’objectiu de contar-ne històries.

La faula de l’aneguet lleig aborda temes tan crucials per a la societat contemporània com l’assetjament, la generositat, la bellesa, l’acceptació corporal, l’autenticitat, l’amor propi. En forma de conte musical amb titelles i narració es tracen les aigües d’aquest estany feliçment poètic, que posa en valor la importància de la bondat, l’afecte i la imaginació com a espais de comprensió del món.

Jordi Cornudella ha creat una música de gran bellesa que s’adapta perfectament als diferents moments dramàtics de l’obra i que permet a l’espectador transitar per emocions diferents. Així, sentim pena quan rebutgen l’aneguet, o il·lusió quan neda plàcidament per les aigües de l’estany, por quan el persegueix el gos; percebem l’enfonsament gèlid quan l’aneguet està atrapat al gel, o l’explosió d’alegria i vida quan arriba la primavera. La música és descriptiva, amable a l’orella, i a moments té reminiscències daneses, o petites picades d’ullet a Manuel de Falla i Ígor Stravinski.

El saxofon, per la seva imatge i sonoritat, ens recorda un ànec, és un instrument que és una mica ‘l’aneguet lleig’ arran del seu caràcter més allunyat dels instruments d’una orquestra clàssica. És per això que es converteix en la veu del nostre protagonista.