L'any 2020 va començar musicalment a Palma amb el Concert d'Any Nou a càrrec de l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears, mantenint la tradició nascuda amb el popular concert celebrat per l'Orquestra Filharmònica de Viena al Musikverein de la mateixa ciutat el 1939. El repertori de quinze obres mantenia el criteri fonamentat en la família dels Strauss: peces alegres i populars, a d'altres peces d'òpera i opereta, a més del toc local amb fragments de sarsuela. Els artistes convidats foren el director madrileny José Miguel Pérez-Sierra i la soprano local d'adopció alacantina Susana Cordón, que va intervenir en cinc números.
El concert va començar amb l'obertura de Die Fledermaus (El rat penat), opereta de Johann Strauss fill. Tot seguit va aparèixer en escena Susana Cordón, que interpretà la primera ària de la nit: Vilja lied, de l'opereta Die lustige witwe (La vídua alegre) de Franz Lehár. Després vingueren dues peces habituals del repertori operístic: l'obertura de Il barbiere di Siviglia de Gioacchino Rossini i després Susana Cordón va interpretar Casta diva de la Norma de Vincenzo Bellini.
Tot seguit, dues peces de la família Strauss: Ohne bremse (Sense fre), polca d' Eduard Strauss, i el popularíssim vals Wiener blut (Sang vienesa) de Johann Strauss. Per cloure la primera part sonaren dues peces de sarsuela prou conegudes: l'intermedi de La boda de Luis Alonso de Jerónimo Giménez, i l'ària De España vengo de El niño judío , de Pablo Luna. Es va notar la perícia de director, soprano i orquestra en aquest registre que va desinhibir un poc el públic, fins llavors molt fred.
La segona part començava amb dues peces més de Johann Strauss: el Kaiserwalzer (Vals de l'emperador) i la polca Unter donner und blitz (Sota llamps i trons). Per fi l'escena es va animar quan la soprano va interpretar l'ària Meine lippen sie küssen so heiss, de l'opereta Giuditta de Franz Lehár, que va aconseguir connectar amb el públic i rompre el gel d'un acte fins llavors força fred.
Susana Cordón va interpretar Höre ich Zigeunergeigen de l'opereta Gräfin Mariza (La comtessa Maritza) d' Emmerich Kalmán. La segona part del concert finalitzava, com la primera, amb dues peces de sarsuela de Ruperto Chapí: l'arxiconegut preludi orquestral de La revoltosa i l'ària Carceleras de Las hijas del Zebedeo, executades amb desimboltura i ofici; fins i tot la soprano va baixar a la platea per interpretar part de la peça. Ja fora de programa, i com és habitual en aquests concerts, la vetllada finalitzava amb An der schönen blauen Donau (El bell Danubi blau) de Johann fill i la Radetzky marsch de Johann pare; en aquest darrer cas mancaren indicacions de com batre palmes a tempo amb l'orquestra.
Es va notar cert contrast segons les peces. D'una banda les peces straussianes i operístiques de Rossini i Bellini foren executades de manera correcta; en canvi, en els fragments de sarsuela l'orquestra es mostrava molt més expressiva i segura. El mateix cal dir del director i la soprano, molt més còmodes en aquests registres. A tot això cal afegir l'acústica de l'espai, que projecta excessivament el so de la percussió i els metalls i distorsiona a estones la percepció del conjunt. També la massa orquestral tapava la veu de la soprano a estones, especialment amb les àries de Lehár i Kalmán, peces on els metalls tenen un paper més destacat.
Al director Pérez-Sierra, competent i professional, bon coneixedor del repertori, només li va faltar un pèl més d'interacció amb el públic, atès el caràcter festiu de la vetllada. Susana Cordón estigué massa rígida d'inici amb Bellini, més expressiva amb l'opereta i exultant amb la sarsuela.
Per segon any la sala magna del Palau de Congressos de Palma ha estat seu del concert. L'assistència de públic fou novament un èxit, amb uns 1.200 espectadors que ompliren totalment la platea i casi tot el primer pis. El trasllat al Palau ha estat beneficiós quant al preu de les entrades (entre 20 i 30 euros) i l'aforament de casi 2.000 localitats, molt superior al Teatre Principal i semblant al de l'Auditòrium; però aquest no pot competir amb el lloguer del Palau, molt més econòmic.
Motius de pes, però no suficients si la qualitat de l'esdeveniment se'n ressent perquè el so i la visibilitat no són adequats. L'espai manté les mateixes mancances paleses l'any passat quan el concert s'hi va traslladar des del Teatre Principal i els problemes de visibilitat es feren notoris des de determinades zones, un problema irreversible en tractar-se d'estructural de l'edifici. Però també l'acústica mostrava deficiències que podien resoldre's i que es mantenen un any després, demostrant que l'espai continua sense ser adient per a esdeveniments musicals. Fins i tot l'assistència a l'acte se n'ha ressentit, ja que el segon pis de l'auditori va quedar buit.
En conjunt la vetllada fou emotiva i complí les expectatives del públic. Sa Simfònica va estar al seu nivell: professional i a un bon nivell, tot i que l'espai no l'afavoreixi com toca. Una bona manera de començar l'any, que es consolida i ja podem considerar tradició, amb públic de totes les edats i sensibilitats, com en molts altres llocs de la geografia europea.
