La desfeta absoluta de les Balears en el segle XXI: ha crescut més que dos de cada tres països del món

Aquest és el darrer Radiacions abans de partir de vacances i probablement un dels més importants perquè explica millor que qualsevol discurs la desfeta absoluta de les Balears: en només vint-i-cinc anys, les Illes han augmentat gairebé un 50% la població. Les Balears tenien 845.630 habitants quan va començar el segle i en tenien 1.259.545 en acabar el 2025. En el segle XXI, les Illes han incorporat 413.915 residents, concretament un 48,95% més. Però la comparació encara és més espectacular quan obviam els països africans amb natalitats elevadíssimes o els emirats del Golf que han importat milions de treballadors i miram únicament Europa. Només Luxemburg, amb un increment aproximat del 57,8%, ha crescut més.

Per tant, podem discutir sobre turisme, habitatge, immigració, salaris, carreteres, territori, llengua, massificació o serveis públics com si fossin problemes diferents. Però al final tots els camins duen al mateix lloc: s'ha intentat construir una economia de creixement il·limitat damunt unes illes que tenen límits per tot. Això es resumeix en què si les Balears fossin un Estat i introduíssim el seu creixement demogràfic en una classificació internacional de països entre els anys 2000 i 2025, se situaria aproximadament en el lloc 65 del món. Això significa que les Illes han crescut proporcionalment més que aproximadament dos de cada tres països del planeta. No estam parlant, per tant, d’un creixement simplement elevat dins Espanya, ni tan sols dins Europa. Estam parlant d’una de les transformacions demogràfiques més intenses del món desenvolupat durant el primer quart del segle XXI.

Aquest darrer detall hauria d’estar escrit a totes les sales on es prenen decisions econòmiques a les Illes. La política, en canvi, continua administrant cada conseqüència com si hagués aparegut espontàniament i la solució consistís simplement a continuar engreixant les Illes fins que rebentin. Aquesta contradicció explica bona part del malestar que recorre avui les Illes. Les Balears pateixen les conseqüències d'un model que no té els instruments polítics suficients per governar. I per això l'administració autonòmica acaba funcionant sovint com una gegantina gestoria dedicada a intentar absorbir els impactes. La resposta és incòmoda perquè afecta el cor mateix del sistema econòmic balear. Créixer és extraordinàriament rendible per a alguns. La població augmenta i automàticament augmenta la dimensió de l'economia.

Per això és tan fàcil confondre creixement amb prosperitat. I per això durant dècades s'ha interpretat l’augment de població com una prova indiscutible del dinamisme de les Illes. La gent ve perquè aquí hi ha feina; si hi ha feina és perquè l’economia funciona, i si l’economia funciona, el creixement ha de ser necessàriament positiu. El raonament és circular i ha funcionat políticament perquè qualsevol objecció podia presentar-se com una defensa de la misèria col.lectiva. Ningú no vol ser el polític que promet menys feina, menys activitat o menys riquesa. El problema apareix quan una economia necessita créixer constantment només per mantenir-se dreta i converteix l’expansió, que hauria de ser un instrument, en la seva principal raó d’existir.

Aquesta és probablement la diferència entre una economia pròspera i una economia addicta al creixement. Les Balears han optat fins ara per la segona via perquè era la més senzilla: més turistes, més treballadors, més població, més construcció i més consum permeten augmentar el PIB sense haver de transformar profundament l’estructura productiva. És molt més fàcil afegir un milió de turistes que augmentar la productivitat dels treballadors. El problema és que aquesta estratègia funciona especialment malament en un territori insular, on cada nou increment d’activitat acaba competint pels mateixos metres quadrats. És aquí on la prosperitat col·lectiva i la prosperitat individual deixen de coincidir.

I encara hi ha una altra particularitat. Tot això no explica l'enorme pressió humana que suporten les Balears durant molts mesos de l'any. Damunt aquesta població resident s’hi superposen cada any milions de turistes, propietaris de segones residències, treballadors temporals i tota una població flotant que utilitza carreteres, platges, aigua, energia i serveis sense aparèixer a les estadístiques de població permanent.

La mina d’or turística funciona precisament així, i l’habitatge és probablement el lloc on aquesta contradicció es manifesta amb més violència. Durant anys s'ha explicat la crisi residencial com una suma de problemes concrets: falta d’oferta, excés de burocràcia, habitatges buits, lloguer turístic, compra estrangera, falta de sòl o escassa construcció. Tots aquests factors poden tenir importància, però qualsevol explicació que oblidi que les Balears tenen gairebé un 50% més de residents que l’any 2000 és necessàriament incompleta.

Aquesta és la part decisiva. El treballador mallorquí competeix en un mercat on també participen compradors internacionals, inversors, rendistes i propietaris de segones residències que no calculen el valor d’un habitatge segons els salaris locals. Tot això ha ocorregut al mateix temps que el territori s’integrava cada vegada més en els mercats globals de capital.

El problema és que la revalorització de Mallorca no implica necessàriament la revalorització dels mallorquins. Una illa pot enriquir-se com a actiu mentre es produeix un empobriment generalitzat. És aquí on la demografia deixa de ser una estadística i es converteix en una qüestió política. Una comunitat no necessita ser expulsada perquè perdi el control del seu territori. Basta crear unes condicions en què quedar sigui progressivament més difícil. Si els joves no poden comprar un habitatge, retardaran l’emancipació; si no poden emancipar-se, retardaran els fills; si no poden construir una vida, alguns cercaran oportunitats fora. Al mateix temps, si vendre una casa familiar permet obtenir una quantitat de diners impossible d’acumular amb dècades de feina, moltes famílies acabaran venent. No fa falta cap conspiració: el sistema actual és molt més eficient perquè simplement premia unes decisions i en castiga unes altres.

Quan un territori entra plenament dins els circuits globals del capital, guanya qui pot pagar més. Mallorca pot ser un actiu internacional extraordinari i continuar essent la casa dels mallorquins durant un temps, però el conflicte apareix quan el seu valor com a actiu comença a destruir les condicions materials que permeten viure-hi com a comunitat històrica.

El creixement demogràfic també té inevitablement una dimensió cultural. Una societat que augmenta gairebé un 50% la seva població en una sola generació canvia els usos lingüístics, els costums, l’espai públic, les relacions socials i la manera d’entendre el territori. El problema no és que una societat canviï, sinó si disposa de mecanismes polítics i culturals per governar aquest canvi. Les Balears han demostrat una capacitat extraordinària per atreure població i una capacitat molt petita per integrar-la dins un projecte compartit.

Això hauria d’obligar a replantejar el debat econòmic. Si el model ha necessitat augmentar gairebé un 50% la població en vint-i-cinc anys per continuar expandint-se, hauríem de demanar-nos quina mena de prosperitat estam construint. Però aquesta discussió és molt més difícil políticament que anunciar un nou rècord. Rècord d’afiliats, rècord de passatgers, rècord de despesa turística, rècord de recaptació, rècord de població. Els rècords tenen una gran virtut: sempre semblen bones notícies quan es presenten aïlladament. La pregunta que gairebé mai no acompanya aquestes xifres és si els habitants de les Illes viuen millor després de cada rècord. Potser perquè aquesta resposta obligaria a discutir no només quant creix l’economia, sinó qui es queda els beneficis del creixement i qui n’assumeix els costos.

Els embussos, els preus dels pisos, la saturació dels serveis, la pressió sobre el territori i la sensació creixent que Mallorca és cada vegada més cara no són accidents inconnexos. Són manifestacions diferents d’un mateix procés d’expansió. Si les Balears tornen a créixer un 49% durant els pròxims vint-i-cinc anys, s’acostaria als dos milions d’habitants. I això no és una projecció, ni una alarma sobre un futur hipotètic. És el que ja ha passat. La qüestió, per tant, no és si canviaran. La qüestió és si els mallorquins tendran qualque capacitat per decidir com serà la pròxima transformació o si, una vegada més, es limitaran a administrar-ne les conseqüències.

Aquest és probablement el gran truc estadístic del model balear. S'ha construït una economia extraordinàriament eficient a l'hora de produir creixement agregat i extraordinàriament mediocre a l'hora de transformar aquest creixement en benestar col·lectiu. S'ha intentat superar totes les crisis amb més massivitat. Quan el model mostra signes d'esgotament, la resposta no consisteix a transformar-lo sinó a augmentar-ne la dosi. Com una mina que necessita extreure cada any una mica més simplement per mantenir la rendibilitat de l'exercici anterior. La bomba demogràfica és inseparable d'aquesta lògica. El Govern necessita que l'economia creixi perquè una economia que deixa de créixer converteix immediatament totes les contradiccions que el creixement dissimulava en conflictes polítics.

L'economia creix per poder absorbir les conseqüències del creixement anterior. És el resultat d'un model econòmic i de decisions polítiques, encara que ningú no vulgui assumir-ne l'autoria. La conseqüència més profunda d'aquest procés és la transformació accelerada de la mateixa societat balear. En una sola generació, les Illes han canviat demogràficament més que durant tots els períodes anteriors. Quan la velocitat de transformació supera la capacitat d'assimilació de la societat, aquesta continuïtat es debilita.

Per això la bomba demogràfica és probablement la qüestió política més important de les Balears. Però convertir-la en una guerra contra els qui han vengut a viure aquí seria la forma més convenient per als qui es beneficien del model. Els individus es mouen cercant feina, prosperitat i una vida millor, exactament com ho han fet sempre els mallorquins quan han hagut de cercar-les fora. El problema no és qui arriba, sinó una economia que necessita que cada any arribi més gent per poder continuar creixent. Aquesta és la qüestió que convé no perdre de vista. Perquè l'objectiu dels beneficiaris del model és continuar deixant intacte el mecanisme que ha transformat les Balears més radicalment en vint-i-cinc anys que en generacions senceres.

Suscríbete para seguir leyendo