Per què les Balears funcionen com una explotació intensiva

Potser la millor metàfora del paper que avui ocupen les Balears dins l'economia espanyola és que fa anys que són tractades com una explotació intensiva. Cada temporada se les engreixa una mica més, amb la confiança que encara admetran un altre rècord. Els senyals d'alerta s'acumulen, però el negoci continua compensant. Tot perquè no són només una destinació turística, sinó una extraordinària fàbrica de divises.

El seu creixement alimenta la recaptació tributària de l'Estat, contribueix a sostenir el sistema de finançament i reforça una economia que continua trobant en el turisme un dels seus principals motors. Per això resulta tan comprensible la satisfacció que desperta a Madrid cada nou rècord de visitants o de despesa turística. Per a l'Estat, les Balears continuen essent una mina d'or. Per als mallorquins, en canvi, significa una pressió més gran sobre un territori que fa temps que ha sobrepassat els seus límits.

L'illa és un espai extraordinàriament valuós dins una competència global per controlar els territoris més rendibles, més estables i més desitjats. El que passa aquí no és una anomalia, sinó la conseqüència lògica del valor estratègic que ha adquirit aquest arxipèlag. I és precisament aquesta desproporció entre la dimensió dels interessos que operen sobre les Balears i la consciència amb què els mallorquins els interpreten el que ajuda a entendre la profunditat del moment actual. Perquè només quan una comunitat és capaç de situar-se dins el mapa real de forces que condicionen el seu futur pot començar a comprendre què està perdent, per què ho està perdent i quina magnitud té, en realitat, el procés que viu.

Els mallorquins necessiten començar a pensar les Balears en termes geopolítics. Mentre continuïn interpretant el que passa a l'illa com una simple suma de problemes locals només veuran els símptomes i no entendran la força que els produeix. Les Illes han deixat de ser fa temps una perifèria tranquil·la. Formen part d'un dels espais més disputats del Mediterrani, on convergeixen grans fluxos de capital, interessos immobiliaris, estratègies turístiques, infraestructures de transport i les necessitats d'un estat que continua considerant l'arxipèlag una de les seves principals fonts de creixement.

Però un territori petit, extraordinàriament valuós i sotmès a una pressió global necessita una comunitat capaç de pensar-se estratègicament. Si no ho fa, altres ho faran per ella. És una disputa sobre qui té dret a decidir el futur de l'illa. Com més valor adquireix Mallorca dins aquesta competència internacional, més difícil resulta preservar la capacitat de la seva comunitat per ordenar l'illa segons els seus propis interessos. I és precisament aquí on la defensa del territori deixa de ser una qüestió ambiental o urbanística per convertir-se, sobretot, en una qüestió de sobirania política.

Les Balears lideren el creixement econòmic, aporten més recursos que gairebé qualsevol altra comunitat autònoma i sostenen una part important de la prosperitat que l'Estat reivindica com a pròpia. Però aquesta contribució no es tradueix ni molt menys en una capacitat més gran per decidir el seu propi futur ni per corregir les tensions que aquest mateix model genera sobre l'habitatge, les infraestructures o els serveis públics. Per tant, és una disputa sobre la funció mateixa de les Illes. Sobre si existeixen, abans que res, per fer possible la vida d'una comunitat o per maximitzar el rendiment econòmic dels actius. Potser la millor manera d'entendre el moment actual és imaginar l'illa com una gran societat anònima. Mallorca S.A. Una empresa amb una única obsessió: créixer, augmentar la facturació, atreure més clients, incrementar el valor dels seus actius i satisfer els seus accionistes.

Si Mallorca funciona cada vegada més com una empresa, la pregunta és inevitable: qui seu al seu consell d'administració? No cal imaginar conspiracions. Els interessos convergeixen tots sols. L'Estat necessita una economia que continuï generant divises; els grans operadors turístics, que l'arribada de visitants no s'aturi; el sector immobiliari, que el preu dels actius continuï escalant. Ningú no ha de donar ordres perquè tots treballen en la mateixa direcció. L'Estat, els grans operadors turístics, Aena o el capital immobiliari comparteixen una mateixa lògica sense necessitat de coordinar-se: que la màquina continuï creixent. La política hi compareix sovint com un gerent: administra una explotació que ha de continuar donant beneficis.

Per això sorprenen tan poc les reaccions davant els nous rècords turístics. Mentre a Mallorca una part creixent de la societat interpreta aquestes xifres com la confirmació d'un model que ha superat molts dels seus límits, el Govern de Pedro Sánchez les presenta com una demostració de la fortalesa de l'economia espanyola. Però aquesta mirada macroeconòmica difícilment pot coincidir amb la d'una societat que suporta els costos més intensos del model. El que per a l'Estat és una història d'èxit, per a una part creixent dels mallorquins és la constatació que la mina d'or continua funcionant a ple rendiment mentre empitjoren les seves condicions materials d'existència.

L'aeroport resumeix millor que cap altra infraestructura el conflicte mallorquí. Els accionistes d'Aena tenen més capacitat d'influir sobre el futur de l'illa que la immensa majoria dels seus habitants. Per a uns, Mallorca és un actiu que ha de continuar creixent. Per als altres, és el lloc on intenten construir una vida. Costa trobar una imatge més precisa del dilema polític de les Balears: qui decideix el futur, els qui hi viuen o els qui en treuen rendibilitat?

És en aquest context que adquireix sentit la protesta d'Illetes. Aquells joves expressaven una intuïció compartida: que allò que era de tothom es va convertint, lentament, però de manera constant, en un privilegi reservat als qui poden pagar-lo. La cala és només el símbol més visible d'un procés molt més ampli perquè la progressiva privatització de Mallorca no consisteix necessàriament a vendre les seves platges, els seus pobles o les seves muntanyes. Consisteix a reorganitzar-los perquè responguin, abans que res, a la lògica dels beneficis privats. Això significa que cada vegada hi ha més decisions que no es prenen pensant en la comunitat que l'habita, sinó en els interessos dels qui n'obtenen rendibilitat. Quan això passa, la política deixa de discutir quines illes vol construir i es limita a administrar el negoci.

El 26-J, Santa Maria i Sóller són les dues espurnes d'una mateixa revolta. Però expliquen moments diferents del mateix conflicte. Santa Maria representa el moment en què una part de la societat deixa d'acceptar el futur que li havien assignat. El 26-J converteix aquest malestar en una consciència col·lectiva. Sóller, en canvi, en mostra les conseqüències. Basta passejar uns minuts pels seus carrers per entendre que les grans transformacions econòmiques també tenen una geografia.

La manifestació convocada avui no és només una protesta local. És una pregunta política. Els qui hi participen no van contra el turisme, com s'ha volgut caricaturitzar. Denuncien la pobresa que ja produeix un model extraordinàriament rendible per a uns pocs i cada vegada més difícil de sostenir per als qui hi treballen i hi volen construir una vida. Santa Maria i el 26J varen obrir una esquerda en el relat segons el qual no hi havia alternativa. Ara Sóller mostra fins on arriba aquesta alternativa quan s’aplica durant massa temps sense discutir-ne les conseqüències. Cada vegada més gent entén que els rècords turístics i l’empobriment dels residents no són realitats independents, sinó les dues cares d’un mateix model. Com sentencia Pilar Garcés amb la seva habitual brillantor, «necessitem posar a règim aquesta illa que desborda i rebenta per les seves costures».

Suscríbete para seguir leyendo