Rebel·lió mallorquina a la mina d’or turística

«Tot començà en un dia de violència», escriu Baricco a Homero, Iliada. Per això, si els mallorquins volen recuperar la capacitat de decidir el seu futur, convé no alimentar-se d’il·lusions. El camí serà llarg perquè els interessos que sostenen l’ordre actual són immensos. Mentre la mina d’or continuï oferint rendiments extraordinaris, els qui se’n beneficien faran tot el possible perquè res essencial no canviï. Cap economia extractiva renuncia voluntàriament als privilegis que genera. Un model econòmic que es presenta com l’únic camí possible necessita transmetre la sensació que els interessos dels amos de la mina coincideixen amb els del conjunt de la societat. Però les contradiccions sempre acaben emergint.

Tot ordre econòmic acaba modelant el tipus de societat que necessita. El model actual vol una societat disciplinada, resignada i, si és possible, empobrida que depengui d’un salari cada vegada més precari, que dediqui bona part dels seus ingressos a pagar un habitatge cada vegada més car i que arribi tan cansada a final de mes que no disposi ni de temps ni d’energia per qüestionar l’ordre existent. La pobresa no és només una conseqüència del model; també és una de les seves principals garanties d’estabilitat. Mentre una majoria lluita per conservar unes condicions de vida que no deixen de deteriorar-se, una minoria continua convertint Mallorca en una màquina d’extreure rendes.

El canvi arribarà si hi ha molta mobilització perquè el conflicte real és entre dues maneres d’entendre Mallorca. D’una banda, la del vedell d’or, que converteix l’illa en una mercaderia i mesura el seu valor exclusivament en termes de rendibilitat. De l’altra, la d’una comunitat que aspira a continuar vivint a la seva terra amb unes condicions dignes. La qüestió és si Mallorca encara conserva prou sobirania per afirmar que hi ha coses que no es venen.

No serà fàcil perquè hi ha massa capitals invertits, massa rendes en joc i massa estructures de poder construïdes al seu voltant perquè una contestació ciutadana pugui alterar-les sense resistència. L’objectiu sempre serà el mateix: absorbir el malestar, administrar-lo i reduir-lo a un conjunt de mesures cosmètiques que permetin transmetre la sensació que alguna cosa està canviant mentre, en realitat, tot continua exactament igual.

És la lògica de qualsevol sistema que funciona a ple rendiment. Pot assumir algunes rectificacions, acceptar petits sacrificis i fins i tot incorporar una part del discurs crític, sempre que això no alteri els mecanismes que generen els beneficis extraordinaris. Per això el veritable desafiament no consisteix només a denunciar les conseqüències del model, sinó a impedir que el conflicte sigui domesticat fins a convertir-se en una successió de reformes estètiques que deixin intacta la gran màquina de creixement.

En aquest sentit, reduir la manifestació o les càrregues policials a un debat sobre si reforcen o desgasten el Govern de Marga Prohens és ignorar el fet polític de fons. La qüestió fonamental és que milers de persones han arribat al punt de sortir al carrer per afirmar, de manera col·lectiva, que el model que ha ordenat les Balears durant dècades ja no els ofereix cap horitzó de futur.

La política ha de recuperar la seva funció original: discutir les regles del joc. Aquest és el veritable conflicte: l’aparició d’una ciutadania disposada a posar en qüestió allò que durant massa temps havia semblat indiscutible. Quan milers de persones deixen de considerar inevitables l’empobriment generalitzat o la subordinació de l’illa als interessos turístics, defensats amb manilles i cops de porra, el debat torna a ser sobre qui decideix, en benefici de qui i amb quins límits.

Una de les grans victòries del model actual és aconseguir que tota discussió política acabi reduïda a una disputa sobre les conseqüències immediates. Així la conversa no arribi mai a l’origen del problema i, d’aquesta manera, tota energia crítica acaba consumint-se en la superfície. Durant massa temps, el principal èxit del model ha consistit a fer invisible el conflicte. Que l’empobriment dels residents semblàs un problema individual i no col·lectiu. Que cada jove que abandonava l’illa ho visqués com un fracàs personal i no com la conseqüència d’un determinat ordre econòmic. Que cada família ofegada pel lloguer pensàs que no hi havia sol·lució i només quedava la resignació. Per això el primer objectiu és fer entendre que allò que cadascú vivia com un fracàs privat forma part d’una mateixa realitat col·lectiva.

Des de Santa Maria fins a Ses Voltes, el conflicte ha deixat de ser subterrani. Els principals beneficiaris d’aquest model necessiten que no hi hagi conflicte perquè aquest té una virtut perillosa: obliga a preguntar-se realment qui guanya i qui perd. El model continua funcionant amb una aparença de normalitat. Però la realitat és tossuda. Cada vegada més famílies destinen una part desproporcionada del sou a l’habitatge, els joves retarden indefinidament l’emancipació, professionals imprescindibles abandonen l’illa i una part creixent de la població comprova que treballar ja no garanteix una vida digna. L’empobriment no és un accident del sistema. És el preu que una part de la societat paga perquè el sistema continuï produint tants beneficis per uns pocs.

Els mallorquins havien après a negociar amb la renúncia. Però qui veu com la seva pròpia illa deixa de ser un lloc on imaginar un projecte de vida, ha decidit sortir al carrer per reclamar el dret d’una comunitat a decidir en funció del seu propi interès i no exclusivament dels interessos d’un model econòmic. Tot això mentre l'Estat té un interès evident a mantenir intacte un model que li reporta enormes beneficis. Per això la normalitat és tan important: una societat pacificada, resignada i sense voluntat de disputar el seu futur és la millor garantia perquè la mina d'or continuï funcionant sense entrebancs.

L'statu quo procura presentar qualsevol crítica al model com una invitació a la misèria col·lectiva. Però la reivindicació és exactament la contrària: sortir de la misèria que genera un model esgotat que, per mantenir-se, exerceix una violència cada vegada més gran contra les condicions de vida dels mallorquins.

Una part important de la responsabilitat del moment que viu avui Mallorca recau sobre les seves pròpies elits. Durant dècades, els principals centres de poder econòmic i polític han compartit una mateixa convicció: que el futur de les Illes passava per aprofundir, una vegada i una altra, en el mateix model de creixement. Governs de diferent color, grans organitzacions empresarials, sectors econòmics i bona part dels actors amb capacitat d’influència han coincidit en una mateixa direcció.

En lloc d’utilitzar el seu poder per construir una economia més diversa i menys dependent de l’explotació intensiva del territori, han preferit administrar l’èxit immediat d’un model extraordinàriament rendible per a determinats interessos. El resultat és una societat cada vegada més desigual, amb una part creixent dels seus residents atrapats entre salaris insuficients, habitatges inaccessibles i la sensació que el progrés només beneficia a uns pocs.

Cap societat no pot sostenir-se indefinidament sense una idea de futur que doni sentit als sacrificis col·lectius i que permeti distingir l’interès general de la simple suma d’interessos particulars. Quan aquesta ambició desapareix, la política es degrada en mera administració de balanços i el territori acaba convertit en una mercaderia més. Mallorca necessita recuperar un projecte que cohesioni la comunitat més enllà del creixement, del turisme i de la persecució obsessiva dels beneficis. Aquesta és, probablement, la gran batalla dels pròxims anys: una disputa sobre si l’illa vol continuar essent una comunitat amb una història compartida i una voluntat de permanència o si es resigna a convertir-se en un espai on l’únic vincle col·lectiu sigui la rendibilitat econòmica.

Suscríbete para seguir leyendo