Quanta gent hi havia a la manifestació contra la massificació turística a Palma, realment?

Les xifres tornen a ser notícia. La manifestació de diumenge passat a Palma contra la massificació turística ha deixat, una vegada més, una notable diferència entre les estimacions dels organitzadors i les facilitades per la Delegació del Govern i Policia local. Pocs dies després, la concentració de dimarts davant la Delegació del Govern també ha donat lloc a nous càlculs i interpretacions. No és cap excepció. Gairebé cada gran mobilització acaba convertint-se també en una discussió sobre els nombres. Qui té raó? Es poden comptar de debò desenes de milers de persones o fins i tot centenars? O tot plegat és una qüestió d’opinions?

La resposta és més interessant del que sembla. Perquè, darrere aquestes discrepàncies, no només hi ha interessos o interpretacions diferents, també hi ha matemàtiques. I moltes.

La primera idea és tan antiga com intuïtiva: calcular la superfície ocupada. Si una plaça o els carrers fan tants de metres quadrats i sabem aproximadament quantes persones hi caben per metre quadrat, només cal multiplicar. Amb una persona per metre quadrat la concentració és còmoda. Amb dues o tres, la gent ja està molt junta. A partir de quatre persones per metre quadrat, moure’s esdevé difícil i, si se n’arriba a cinc o sis, la situació pot començar a ser perillosa. Qüestió de densitats.

Però aquest mètode només funciona si la gent roman quieta. Les manifestacions acostumen a ser dinàmiques: mentre uns comencen, d’altres ja han arribat. Per això els matemàtics recorren a una altra estratègia: comptar el flux de persones. Si sabem quantes persones passen per un punt determinat cada minut i durant quant de temps dura el pas, podem obtenir una estimació molt fiable del nombre total de participants. És exactament el mateix principi que s’utilitza per calcular el cabal d’un riu o la intensitat del trànsit en una autopista.

Les noves tecnologies han ampliat encara més les possibilitats. Les fotografies preses des de drons, helicòpters o satèl·lits permeten dividir una multitud en petites zones i estimar automàticament la densitat de cadascuna mitjançant algoritmes. Els ordinadors no compten caps un per un; identifiquen patrons, diferencien espais plens i buits i calculen la distribució de la gent amb una precisió sorprenent.

Manifestación 26J Menys Turisme, Més Vida

Ver galería

Hi ha encara un altre procediment, menys conegut però molt enginyós, inspirat en la manera com els biòlegs estimen el nombre de peixos d’un estany. El sistema consisteix a seleccionar aleatòriament un primer grup de persones i donar-los, per exemple, una targeta o un distintiu. Al final se n’escull un segon grup, també a l’atzar, i es compta quantes d’aquestes persones ja duen la targeta. Si, posem per cas, inicialment se n’han repartit 500 i en una segona mostra de 200 persones n’hi ha 20 que la porten, es pot deduir, mitjançant una simple proporció, que la concentració reuneix aproximadament unes 5.000 persones. És exactament el mateix principi que utilitzen els ecòlegs quan capturen, marquen i tornen a alliberar peixos o ocells per estimar la mida d’una població sense haver-los de comptar un per un.

També existeixen models estadístics més sofisticats. En alguns es divideix el recorregut en sectors, s’hi fan recomptes parcials i després s’extrapolen els resultats. En d’altres s’utilitzen enregistraments de vídeo per seguir el moviment de la multitud i evitar comptar dues vegades les mateixes persones. No hi ha un únic sistema perfecte, però tots comparteixen una mateixa idea: substituir les impressions subjectives per dades objectives.

Naturalment, cap mètode és infal·lible. Una plaça no sempre està uniformement ocupada. Hi ha grups molt compactes al costat d’espais buits, carrers estrets que desemboquen en avingudes amples i persones que entren i surten contínuament. Per això dues estimacions rigoroses poden diferir lleugerament sense que cap de les dues sigui incorrecta. Les matemàtiques, en aquests casos, no ofereixen una resposta exacta, sinó un interval molt raonable. Podem posar com a exemple de bon fer el de la gran manifestació del 2013, en contra del TIL, quan un grapat de matemàtics decidiren fer diferents recomptes i els resultats diferiren molt poc.

En una època en què qualsevol xifra circula amb una velocitat extraordinària, convé recordar que els nombres també necessiten arguments. Darrere de cada estimació hi ha geometria, estadística, informàtica i una bona dosi de sentit crític. Potser mai no sabrem amb absoluta certesa quantes persones hi havia en una determinada manifestació. Però sí que sabem una cosa: quan les matemàtiques entren en escena, les opinions deixen pas als mètodes. I això, en temps de xifres discutides, ja és una magnífica notícia.

Les discrepàncies, de fet, no són cap novetat. Un dels casos més coneguts és el de la Marxa sobre Washington del 28 d’agost de 1963, durant la qual Martin Luther King va pronunciar el seu cèlebre discurs I Have a Dream. Ja aleshores les estimacions del nombre d’assistents variaven considerablement segons les fonts, tot i que avui la majoria d’historiadors les situen al voltant del quart de milió de persones. Més de seixanta anys després, les discussions sobre quants manifestants hi ha a tal o qual trobada reivindicativa continuen sent pràcticament les mateixes. Ara bé, si aplicam els mètodes explicats anteriorment i fent servir els instruments matemàtics i tecnològics que tenim al nostre abast, la discussió acabaria tot d’una. És el que té la ciència, més que opinions testifica certeses.

Suscríbete para seguir leyendo