Un Prometeu mallorquí contra els déus turístics

La por és l'ombra intel·lectual de la mort i és fonamental per a la conservació d’un estatus de dominació. Per això hi ha funcionaris que mereixerien, com a mínim, optar al Premi Aena de Narrativa. Un milió d’euros sufragat per tots vostès per distingir aquells que més hagin contribuït a la defensa dels interessos turístics de les Balears, sobretot si presenten una obra breu sobre dues joves mallorquines que, després d’una investigació minuciosa, resulten formar part d’un «grup criminal» on les proves són d’una contundència gairebé literària: «Los presuntos autores van en grupo para realizar los hechos delictivos».

L’atestat encara reserva una sorpresa més. Els agents localitzen el domicili d’una de les activistes i hi observen una pancarta amb el lema «SOS Residents, Stop Overtourisme». Consideren el fet «tremendamente llamativo» i conclouen que aquest element permet confirmar «sin lugar a género de dudas la actividad delictiva de esta persona». Per dissipar qualsevol ombra de dubte, els agents examinen els perfils de les dues joves a les xarxes socials i constaten que són seguidores de plataformes crítiques amb la massificació turística.

Aquesta circumstància justifica que siguin sotmeses a vigilància durant setmanes. Les denúncies que donen origen a la investigació són de l’1 de juny. Durant gairebé tot el mes no consta cap actuació policial rellevant. En canvi, segons l’atestat, el seguiment de les activistes comença només tres dies després de la publicació del Manual d’acció contra la turistificació, molt criticat per la patronal, que ja havia anunciat que estudiava possibles «accions» perquè considerava que alguns missatges dels col·lectius contra la massificació turística podien suposar «coacció, intimidació i incitació a actuacions» que posarien en risc «la seguretat d’empreses, treballadors, residents i visitants».

Després de setmanes d’aparent inactivitat, el dispositiu s’intensifica de manera sobtada i les dues mallorquines acaben emmanillades per ser exposades davant tothom. Una decisió curiosa si es té en compte que la Secretaria d’Estat de Seguretat, dirigida per la mallorquina Aina Calvo, va actualitzar fa pocs mesos el procediment integral de la detenció policial. La instrucció és especialment clara: recomana que l’agent valori si realment convé utilitzar manilles i recorda que aquesta decisió també ha de servir per protegir la discreció i la reputació de la persona detinguda. L’Estat admet explícitament que una detenció és també un acte de comunicació pública i que l’exhibició d’una persona emmanillada produeix un dany reputacional que només es justifica quan resulta imprescindible. La mateixa instrucció insisteix que, durant els trasllats, les mesures de seguretat s’han d’adaptar a la perillositat de la persona, als fets que se li atribueixen i a les circumstàncies concretes de cada cas.

Dins l’informe hi ha una imatge que resumeix l’economia que s’ha generat a les Balears. Les cinc immobiliàries que apareixen a la denúncia es diuen Living Blue, Engel & Völkers, Kensington, Olive Island i Von Poll. Cap d’aquests noms sembla pensat per al jove de Santa Maria que cerca un pis de lloguer, ni per a la parella de Palma que intenta emancipar-se després d’anys estalviant. És la constatació que una part creixent del mercat immobiliari ja no parla als residents, sinó als capitals internacionals. Mallorca supera ja el miler d’immobiliàries i compta amb uns 5.500 agents immobiliaris registrats. Més que els professionals que encara es dediquen a la pagesia.

Potser aquesta és la transformació més profunda que ha experimentat Mallorca. Avui el negoci consisteix, cada vegada més, a vendre l'illa. Mentre les façanes de les immobiliàries canvien d’idioma per seduir una demanda global, milers de joves mallorquins descobreixen que la seva pròpia illa ha deixat de parlar-los a ells. La paradoxa és devastadora: com més internacional esdevé el mercat de l’habitatge, més difícil resulta per als residents accedir-hi. Un model econòmic construït perquè el comprador ideal d’una casa a Mallorca sigui, tan sovint, algú que viu a milers de quilòmetres.

D'aquí que l’habitatge hagi deixat de ser només un problema social per convertir-se en una mena de tènia que consumeix lentament l’energia col·lectiva. Endarrereix l’emancipació dels joves, enfonsa la natalitat, expulsa treballadors essencials, obliga les famílies a compartir pisos i transforma pobles sencers en aparadors immobiliaris. Ja no determina només on vius, sinó també quan pots formar una família, quina feina acceptes o si, senzillament, si pots continuar residint a la terra on has nascut. De tot això sorgeix una ràbia que no esclata d’un dia per l’altre perquè és una sedimentació lenta de petites derrotes.

Aquesta mateixa setmana, la CAEB publicà un comunicat que enumera un per un els efectes del model econòmic com si haguessin caigut del cel. La inversió immobiliària internacional, les segones residències, l’augment de població o la tensió sobre els recursos apareixen descrits com si fos un fenomen meteorològic. Fa dècades que s'ha intentat convèncer els mallorquins que tots participen del negoci turístic i immobiliari. Cada rècord de visitants s’anuncia com una victòria col·lectiva. Cada temporada històrica es presenta com si tots haguéssim guanyat una mica. És una operació intel·lectual brillant perquè els interessos dels guanyadors acaben semblant els interessos de tota la societat, com si tots jugàssim al mateix equip. El gran èxit del model és haver convertit els seus interessos particulars en sentit comú. Ha aconseguit que molta gent celebri beneficis que mai no cobrarà, mentre assumeix com a inevitables uns costos que sí que paga cada dia.

Dir que vivim del turisme és suggerir que fora del turisme no hi ha vida. Que qualsevol crítica al model és, en el fons, una temptativa de suïcidi col·lectiu. Les Balears fa dècades que viuen sota aquest xantatge. Cada vegada que algú qüestiona la saturació turística, la destrucció del territori, l’encariment de l’habitatge o la dependència econòmica, la resposta arriba immediatament: voleu acabar amb l’únic que ens dona de menjar. És una manera elegant de dir que s’acceptin les regles del joc perquè fora d’aquest model només hi ha misèria. D'aquí la insistència del Govern en rebutjar el decreixement perquè "alguns hauríem de fer les maletes", com si no hi hagués moltíssims mallorquins que ja han hagut de partir de la seva illa.

Als residents se'ls convida a consumir menys recursos perquè el model pugui continuar consumint-ne cada vegada més. Se’ls demana que facin un esforç individual per sostenir una dinàmica col·lectiva que ningú no sembla disposat a discutir. Com si la funció dels mallorquins fos administrar amb prudència els recursos perquè l’activitat econòmica pugui continuar creixent sense haver-se de plantejar els seus propis límits. Al final, la responsabilitat sempre recau sobre els mateixos.

Les prioritats i els beneficis d'uns pocs es confonen amb el benestar de tothom i qualsevol alternativa és presentada com una temeritat. Els mallorquins viuen cada vegada més a mercè dels seus déus turístics, interpretant els seus designis com si fossin lleis de la natura i no decisions econòmiques perfectament humanes. Cada estiu s'esperen els seus auguris amb la mateixa barreja d’esperança i submissió. Si afluixen, les Illes s'omplen de presagis sobre la ruïna. Perquè ja no hi ha interessos en disputa, només una realitat a la qual cal adaptar-se.

Els grecs explicaven que Prometeu va robar el foc als déus perquè els homes deixassin de viure sotmesos als seus designis, abans de ser encadenat a una roca on cada dia una àguila, abatent-se sobre ell, li devorava el fetge. Potser per això la por és sempre el primer instrument de qualsevol dominació. Ara que la societat mallorquina s'enfronta a la violència administrativa i econòmica, potser el nou Prometeu contra els déus turístics serà nascut a Santa Maria.

Suscríbete para seguir leyendo