L’interès turístic és expulsar tots els mallorquins, emmanillats o no

Les Balears són una mina d’or per l’Estat i els seus interessos han de ser protegits, per damunt de l’interès general dels mallorquins. Per això, si vius aquí, el missatge implícit sembla cada vegada més clar: adapta’t o parteix. Assumeix que l’habitatge serà cada vegada més car, que el teu salari valdrà menys i que l’illa on has crescut respondrà progressivament a unes altres prioritats. Si no pots seguir aquest ritme, sempre et quedarà la possibilitat d’anar-te’n, després d’anys veient com el teu projecte de vida es torna progressivament inviable al lloc on vares néixer.

Aquesta setmana, el missatge s’ha fet encara més explícit. «Els que cometin delictes contra interessos turístics a Mallorca seran detinguts», advertia la Policia després de la detenció de les presumptes autores d’unes pintades contra una immobiliària. És difícil imaginar una formulació més reveladora i una expressió que resumeixi millor quin és avui l’ordre de prioritats sobre el qual s’organitza l’illa. La conclusió és que l’interès turístic és expulsar els mallorquins, emmanillats o no, i saturar la mina d'or. És a dir, fer tot el possible per evitar que existeixi una comunitat forta, arrelada i disposada a discutir el futur de ca seva perquè l’objectiu és tenir una societat dòcil, poruga i esmorteïda que deixi de fer nosa.

Resulta inevitable preguntar-se on apareix aquesta mateixa contundència davant d’altres agressions molt més profundes contra Mallorca. No acostumam a veure emmanillat qui converteix il·legalment habitatges en un negoci especulatiu, qui degrada irreversiblement un espai natural per obtenir un benefici privat, qui aixeca edificacions al marge de la normativa esperant una futura legalització o qui transforma un bé col·lectiu en una font d’enriquiment particular. Tampoc acostumam a veure desfilar davant les càmeres els responsables de decisions que condemnen generacions senceres a no poder viure al lloc on han nascut.

Tot poder necessita exemples. No tant per castigar els culpables com per educar els obedients. Quan una persona és exhibida emmanillada davant les càmeres, el destinatari real del càstig no és només qui el rep, sinó tots aquells que l’observen. El poder sempre ha entès que la por és més eficaç quan és visible. El millor escarment és aquell que aconsegueix disciplinar també els qui encara no han fet res.

Però el problema de Mallorca no són unes pintades. El problema és molt més profund. A les Illes Balears hi ha prop de cent seixanta persones interessades per cada habitatge de lloguer que surt al mercat. El preu mitjà ja supera els 1.678 euros mensuals, el més alt d’Espanya. Milers de residents es veuen obligats a competir desesperadament per aconseguir un sostre mentre cada vegada hi ha més persones que assumeixen que mai no podran emancipar-se, formar una família o continuar vivint al municipi on han crescut.

Aquest fenomen s’explica perquè fa temps que Mallorca ja no té un únic mercat immobiliari. En té dos. El primer funciona amb els salaris dels residents. El segon amb el patrimoni internacional. Cada vegada hi ha més immobiliàries que pràcticament no treballen amb mallorquins. Els seus clients viuen a Londres, Múnic, Nova York, Estocolm o Dubai. Moltes de les cases que comercialitzen ni tan sols arriben als portals immobiliaris que consulten els residents. Formen part d’un mercat paral·lel, amb els seus propis intermediaris, les seves pròpies regles i una capacitat adquisitiva completament desvinculada de la realitat econòmica de les Illes.

Aquest és probablement un dels canvis més profunds que ha experimentat Mallorca durant les darreres dècades. Es continua parlant del mercat immobiliari com si n’hi hagués un de sol quan, en realitat, conviuen dues economies diferents sobre el mateix territori. Mallorca ja no és només una illa sinó un dels emplaçaments més valuosos del Mediterrani amb un clima estable, aeroports connectats amb totes les capitals europees, seguretat jurídica i una conflictivitat social prou baixa perquè el capital hi pugui operar amb total tranquil·litat. Quan controles els mecanismes de coerció, ja no cal ser especialment brillant perquè les institucions fan la feina per tu.

Més enllà de si existeix una voluntat deliberada d'expulsar els mallorquins, n'hi ha prou que el model creï unes condicions en què quedar-se acabi essent una decisió econòmicament cada vegada més difícil. El mercat els expulsa perquè ja no els necessita. La prosperitat que havia de garantir el futur dels mallorquins ha acabat fent més incert el seu arrelament. Com més valor adquireix l’illa, més difícil resulta continuar vivint-hi. Cap model no pot considerar-se un èxit si obliga els hereus a convertir-se en espectadors de la terra on varen néixer, tant ells com la seva nissaga familiar.

És curiós que gairebé mai no s’utilitzi la paraula violència per descriure un model econòmic que expulsa milers de persones del mercat de l’habitatge, converteix el territori en una mercaderia i obliga els qui sostenen l’economia amb la seva feina a competir ferotgement per les poques cases que encara queden al seu abast. La societat mallorquina ha après a conviure amb una violència discreta, administrativa, financera. Perquè tota economia acaba modelant el caràcter dels pobles que la sostenen.

Aquest model tampoc no ha aparegut espontàniament. És el resultat d’una successió de decisions polítiques, urbanístiques, fiscals i empresarials que durant dècades han orientat Mallorca en una mateixa direcció. Cada nova urbanització, cada ampliació aeroportuària, cada promoció turística, cada incentiu a la inversió immobiliària i cada renúncia a intervenir sobre el mercat de l’habitatge han reforçat una mateixa lògica: augmentar el valor econòmic del territori. El problema és que quan el valor d’una illa creix molt més ràpid que la capacitat dels seus habitants per viure-hi, la prosperitat deixa de ser compartida i comença a seleccionar qui pot continuar formant part de la comunitat.

Fa anys que milers de residents denuncien que no poden tenir ca seva, que són expulsats dels seus barris, que conviuen amb vandalisme, renou o incivisme cada dia i que el seu projecte de vida s’esvaeix darrere un mercat immobiliari desbocat. Davant aquesta violència quotidiana, la resposta institucional acostuma a ser que es tracta de dinàmiques complexes, de les regles del mercat o de problemes sense solucions senzilles. En canvi, n’hi ha prou que apareguin unes pintades contra el turisme per entendre que existeix una jerarquia de poder i de prioritats. El que resulta revelador és la rapidesa amb què es mobilitza el poder quan el que considera amenaçat és el negoci. Perquè per protegir els residents mai hi ha eines, competències o recursos suficients.

Qualsevol model basat en l’explotació intensiva d’un territori acaba topant, tard o d’hora, amb el mateix obstacle: els seus habitants. Perquè una comunitat arrelada sempre acaba preguntant fins on es pot créixer, què convé preservar i qui s’està beneficiant realment del negoci. Els residents introdueixen una variable que el mercat no controla: la pertinença. Recorden que una illa no és només una suma d’actius immobiliaris, sinó també una memòria compartida, una llengua, una cultura i una voluntat col·lectiva de continuar existint.

Per això tornen les lògiques feudals de concentració de la propietat, de senyorius territorials i d’una societat dividida entre qui posseeix la terra i qui només hi viu mentre s’ho pot permetre. Uns pocs acumulen la terra; la resta només pot habitar-la sota les condicions imposades pels primers. Potser el destí que s’està dibuixant per als mallorquins no és desaparèixer, sinó convertir-se en una mena de reserva indígena dins la seva pròpia illa, mentre la propietat, l’economia i les decisions importants quedaran progressivament en mans d’actors que mantenen amb l’illa una relació sobretot patrimonial. Mallorca serà una terra de senyors i servents.

Suscríbete para seguir leyendo