El futur és una Mallorca sense mallorquins

Els mallorquins han confós el creixement amb la prosperitat. Han donat per fet que una economia que no deixava de créixer també millorava la vida de la gent. Potser aquesta ha estat la gran il·lusió de la Mallorca contemporània. El creixement s'ha convertit en el vedell d'or de la nostra civilització: una divinitat davant la qual gairebé ningú no s'atreveix a preguntar a qui beneficia realment aquest creixement. Cada empresa, cada sector econòmic i cada institució persegueixen ampliar la seva dimensió, convençuts que la suma de tots els interessos particulars acabarà produint el bé comú. Però sovint passa que el creixement deixa de ser un instrument al servei de la comunitat per convertir-se en la seva finalitat. Els ciutadans deixen de ser el subjecte de les polítiques per esdevenir peces d'un mecanisme que necessita produir, consumir i expandir-se sense descans. Ja no és l'economia la que serveix la societat; és la societat la que acaba adaptant-se a les necessitats del sistema.

Els sociòlegs nord-americans Harvey Molotch i John Logan descriuen un mecanisme que avui resulta sorprenentment familiar a Mallorca: la «màquina del creixement». La idea és que les ciutats no creixen perquè existeixi una necessitat natural de fer-ho, sinó perquè s'acaben articulant coalicions d'interessos —promotors, constructors, propietaris del sòl, operadors turístics, institucions i responsables polítics— que, malgrat les seves diferències, comparteixen un mateix objectiu: augmentar el valor econòmic del territori. El creixement es converteix així en el gran consens que gairebé ningú no discuteix.

El més interessant d'aquesta teoria és que explica per què el creixement sempre es presenta com un benefici col·lectiu encara que els seus efectes es reparteixin de manera extraordinàriament desigual. La ciutat es promociona com una marca, s'acumulen premis, s'atrauen inversions, s'inauguren infraestructures i es multipliquen els arguments sobre la competitivitat o la projecció internacional. Però, mentre el valor del sòl, dels immobles i dels actius continua augmentant, una part cada vegada més gran dels residents veu reduïdes les seves possibilitats d'accedir a un habitatge, de romandre al seu barri o simplement de participar de la riquesa que contribueix a generar.

A Mallorca, durant dècades el creixement s'ha presentat com un objectiu gairebé indiscutible, capaç d'unir interessos polítics, econòmics i socials. L’illa ja no funciona com una comunitat que intenta generar prosperitat per als seus habitants. Funciona, sobretot, com una extraordinària màquina de creixement. Una màquina que necessita incorporar constantment més població, més habitatges, més infraestructures, més visitants, més consum i més inversió per continuar alimentant-se a si mateixa. Tot això mentre els mallorquins van perdent centralitat.

És un mecanisme que sovint es presenta com si fos inevitable. Es diu que cal ampliar infraestructures perquè la població augmenta. Que cal construir més habitatges perquè hi ha més demanda. Que calen més carreteres perquè circulen més cotxes. Però la relació també funciona en sentit contrari. Les infraestructures no només responen al creixement. També el fabriquen. Cada nova carretera obre nous espais urbanitzables. Cada ampliació de l’aeroport facilita l’arribada de nous residents, nous compradors i nous visitants. Cada nova urbanització incrementa la pressió sobre els serveis públics i genera la necessitat de continuar invertint per sostenir un model que mai no sembla arribar al seu límit.

El creixement deixa de ser una conseqüència per convertir-se en una necessitat estructural. Tota l’economia està organitzada al voltant d’aquest moviment permanent. Mallorca, malgrat la seva condició insular, ha deixat de ser una illa per començar a funcionar com una metròpoli. El territori s’ha anat cosint a través de carreteres, urbanitzacions, polígons, centres comercials i infraestructures que responen a una mateixa idea: facilitar el moviment constant de persones, capitals i mercaderies.

Una de les grans paradoxes de la Mallorca contemporània és que el creixement de l’illa respon sobretot a la posició privilegiada que Mallorca ocupa dins els grans fluxos globals de turisme, inversió i mobilitat. L’illa s’ha convertit en un node d’una economia internacional que cerca territoris atractius on invertir, consumir i acumular patrimoni. Aquest procés ha generat una riquesa enorme per alguns, però també ha produït fractures que cada vegada resulten més visibles. Una part cada vegada més gran dels seus habitants té més dificultats per tenir una vida digna o simplement per continuar vivint al lloc on ha nascut.

Els beneficis de la globalització tendeixen a acumular-se en els propietaris dels actius més valuosos —el sòl, els immobles, els grans establiments, el capital financer— mentre una part cada vegada més gran de la població sosté aquesta economia des de feines de serveis, sovint precàries, amb salaris que creixen molt més lentament que el cost de la vida. El resultat és una ciutat aparentment rica que amaga desigualtats profundes. És a dir, la riquesa es concentra mentre un creixent proletariat de servei, en bona part d'origen immigrant, sosté la ciutat amb salaris baixos, lloguers que devoren els seus ingressos i una dependència absoluta d'uns serveis públics en deterioració constant.

El mercat immobiliari de les Balears viu una escalada gairebé permanent. El sòl s’ha convertit en el gran actiu de l’economia. Ja no es tracta només de construir habitatges, sinó de convertir el territori mateix en una inversió. Les cases deixen de ser únicament un lloc per viure per transformar-se en dipòsits de valor. Quan això passa, són els residents els qui han d’adaptar-se a les necessitats del creixement. Cada problema genera una nova fase d’expansió perquè la màquina no sap funcionar d’una altra manera. La rendibilitat ja no es busca tant produint més béns com revalorar actius. El sòl, l’habitatge i el territori han esdevingut alguns dels principals espais d’acumulació de riquesa. Mallorca, amb el seu prestigi internacional, la seva escassetat de sòl i la seva enorme capacitat d’atracció, representa un escenari ideal per a aquesta nova economia.

Només necessita continuar creixent, revalorant el territori i atraient més capitals, fins que arriba un moment en què els mallorquins deixen de ser el subjecte central de les polítiques per convertir-se en una variable més del sistema. Potser per això darrerament molts lectors de Radiacions m'han dit que tenen una desafecció absoluta perquè ja no confien en cap partit, i només donen suport a entitats que defensen el territori, la llengua i la cultura d'aquestes illes.

Però potser el més inquietant és la profunditat de la desconfiança que s'ha instal·lat entre els ciutadans i les institucions. El futur que avui dibuixa aquesta màquina de creixement és el d'una illa que continuarà augmentant de valor encara que els mallorquins hi tenguin cada vegada menys lloc. Deixaran de ser el subjecte al voltant del qual s'organitza tot. El futur és una Mallorca sense mallorquins: una illa cada vegada més cotitzada i més desitjada, però cada vegada menys pensada per als qui l'han habitada durant generacions.

Sense una comunitat que estableixi límits, prioritats i un projecte compartit, el creixement es converteix en un impuls cec que acaba dissolent allò que pretenia enriquir. Quan el territori s'acaba convertint en un actiu econòmic global, la llengua, la cultura, el paisatge o fins i tot la possibilitat de continuar vivint-hi deixen de ser objectius prioritaris.

Una comunitat política existeix perquè els seus habitants puguin viure millor. Per això el futur de Mallorca dependrà, sobretot, de la capacitat de la seva societat per recuperar el control sobre el model i tornar a situar la comunitat per damunt de la lògica del creixement. En definitiva, de decidir si Mallorca continuarà essent la casa dels mallorquins.

Suscríbete para seguir leyendo