Proceso de regularización de extranjeros: 7819

Aquesta és la xifra. El nombre de certificats de vulnerabilitat emesos des dels serveis socials de Palma en el marc del procés de regularització, podria ser una dada més, un indicador d’activitat, una línia en una memòria anual, però no ho és.

7819 persones.

7819 intervencions en què hem hagut de posar per escrit el patiment d’una altra persona.

7819 moments en què la nostra pràctica professional ha quedat atrapada entre el que creim i el que se’ns demana.

Són 7819 històries trencades i recompostes a la força. Són trajectòries migratòries travessades per la incertesa, la fragilitat jurídica, la pèrdua de xarxa i l’esforç constant per sostenir un projecte de vida en condicions desiguals. Són històries que, abans de ser certificades, ja eren vulnerables. I aquí comença el problema.

Com a treballador social, no puc mirar aquesta xifra amb distància, aquests darrers mesos com molts altres companys, l’he viscuda, l’he escoltada, l’he sostinguda en mirades que no necessitaven informes per explicar-ho tot. I precisament per això, perquè conec el que hi ha darrere d’aquest número, em costa acceptar amb normalitat el mecanisme que l’ha fet créixer.

No qüestion la regularització. No puc fer-ho. Regularitzar és, en si mateix, un acte de justícia imperfecta, però necessària, és una eina imprescindible per garantir drets i possibilitats reals d’inclusió. El problema no és el dret, el problema és el camí que hem construït per accedir-hi, perquè aquest camí, en molts de casos, passa per una exigència molt concreta: demostrar la vulnerabilitat, relacionar regularització amb vulnerabilitat és molt perillós, és estigmatitzador i fonamentalment injust.

No parlam de qualsevol vulnerabilitat, sinó d’una vulnerabilitat acreditada, documentada i validada per l’administració. Una vulnerabilitat que s’ha de traduir en indicadors, encaixar en categories i formalitzar en un informe, es demana fer visible allò que ja és evident.

Migrar ja implica vulnerabilitat, deixar enrere el país d’origen, la llengua, la família i els referents no és una experiència neutra, és una ruptura vital profunda. Ningú arriba en condicions d’igualtat, i, malgrat això, exigim que es demostri. Aquest requisit no és neutre, té conseqüències.

D’una banda, ha intensificat la pressió sobre els serveis socials comunitaris, allà on hi hauria d’haver espais d’acollida, acompanyament i seguiment, s’ha generat una demanda massiva vinculada a un tràmit, les agendes s’han col·lapsat, els temps s’han reduït i la intervenció social s’ha vist desplaçada.

Actualment, dins el marc dels serveis socials, hem obert una dinàmica molt perversa en la utilització dels certificats de vulnerabilitat, cada vegada més estès i burocratitzat com a element de prova deixant de ser una eina, passa a ser un objectiu, i això canvia la pràctica.

Com a treballadors socials, ens fa moure en una tensió constant, acompanyam, però també exigim, escoltam, però també avaluam, obrim portes, però condicionam l’accés. Ja no només som professionals de suport, també, en part, som figures de validació.

D’altra banda, hi ha l’impacta sobre les persones. Per accedir a un dret, han d’exposar la seva precarietat, han de posar paraules al que falla, han d’ordenar el seu malestar perquè sigui comprensible per al sistema i sovint ho han de fer repetidament. Des del treball social, això té nom: risc de revictimització, no perquè la pràctica sigui incorrecta, sinó perquè el marc ho exigeix així.

Però els efectes no acaben en la relació individual. La visibilització massiva de la vulnerabilitat també té una dimensió social. Quan aquesta es mostra sense context, sense lectura estructural, se simplifica, es converteix en etiqueta, es fa fàcil d’interpretar des del prejudici, i aquí apareixen l’estigma i el rebuig. Hem fet visible la vulnerabilitat, sí, però no sempre hem sabut protegir les persones que la pateixen.

Tot això interpel·la directament l’ètica professional. El treball social es fonamenta en principis com els drets humans, la justícia social, la responsabilitat col·lectiva i el respecte a la diversitat, per això, quan l’accés als drets depèn de la capacitat de demostrar el patiment, aquests principis entren en tensió.

Què implica haver de provar que s’està malament per tenir drets?

Quina autonomia hi ha quan el relat s’adapta al que el sistema necessita escoltar?

Quina relació de confiança es construeix quan, a més d’acompanyar, s’ha de validar?

No és una qüestió individual, és estructural. Els professionals no dissenyam aquest marc, però hi operam, i això ens situa en un equilibri incòmode entre el compromís ètic i l’exigència normativa, protegim, però també exigim, acompanyam, però també exposam.

I això ens hauria de fer pensar, perquè el que està en joc no és només el procediment, és el model, un model que condiciona l’accés als drets a la prova de la vulnerabilitat, que posa el dèficit al centre, que demana evidències de manca en lloc de reconèixer drets de base.

7819 no és només volum de feina. És un indicador.

Ens diu com estam funcionant, a qui exigim més i quin paper està assumint el treball social dins aquest sistema. Potser no es tracta de deixar de fer informes, però sí de revisar el seu paper, de reduir el pes de la prova, de simplificar els circuits, de confiar més en el criteri professional.

I, sobretot, de no oblidar el més important: Que darrere cada certificat hi ha una persona que no hauria de necessitar demostrar, una vegada i una altra, que és vulnerable per poder accedir a drets.

7819 no és només una xifra.

És un mirall i ens demana, de manera bastant clara, si realment ho estam fent bé.