Es Trenc estarà en venda, com tota Mallorca

La realitat és una substància corrosiva perquè té el costum d’espatllar les idees preconcebudes. Per això, en una illa que ha convertit el creixement en la mesura de totes les coses, desprotegir es Trenc no seria cap extravagància, sinó la conseqüència més lògica. Quan durant dècades s’ha repetit que qualsevol decisió política, econòmica o territorial només és bona si genera més activitat i més rendiment, arriba un moment en què una platja verge deixa de ser una platja verge per convertir-se en una oportunitat desaprofitada. Una duna passa a ser un solar improductiu, una llacuna un espai que no genera prou valor i un parc natural un conjunt de limitacions administratives que impedeixen crear riquesa. L’error és pensar que aquesta manera d’entendre el territori és una anomalia, quan en realitat és exactament el model.

Sempre s’ha repetit que el creixement acabaria beneficiant tothom. Però Mallorca està deixant de ser una comunitat per convertir-se en un producte global i la prosperitat que es prometia no s’ha repartit sinó que s’ha concentrat. L’illa del futur no serà una terra rica habitada per mallorquins pròspers, sinó una destinació extraordinàriament cara freqüentada per persones extraordinàriament riques i sostinguda per treballadors cada vegada més pobres.

En un reportatge recent, The New York Times explicava que els nord-americans consideren Europa una destinació barata, tant per visitar-la com per viure-hi. Mallorca els sembla una «ganga» i, per això, les immobiliàries especialitzades en clients dels Estats Units viuen un dels seus millors moments. Fins i tot molts joves mallorquins, alguns vinculats a grans famílies de l’illa, s’estan fent d’or fent feina com agents immobiliaris.

En un acte recent, després que l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, tractàs Jaime Martínez com a «alcalde de Mallorca», el batle de Palma afirmava: «Mallorca està hiperconnectada, i això té una cosa molt bona: reforça el nostre model econòmic i turístic. A Palma feim molta feina per aconseguir aquesta connectivitat directa amb Nova York, Mont-real o Abu Dhabi per connectar amb Àsia». La decisió és competir per atreure els capitals i els consumidors més rics del planeta. És a dir, no és una anomalia sinó el model funcionant a ple rendiment.

Després de la sacsejada de l’Informe Fènix, el Banc d’Espanya publicava l’informe anual de 2025: el 10,6% de tot el parc d’habitatges de les Balears està en mans de propietaris no residents o destinat a ús turístic. El 23% de totes les compravendes d’habitatges de 2025 varen ser protagonitzades per compradors estrangers no residents. Entre 2007 i 2025, el pes dels compradors estrangers ha augmentat més de tretze punts. Tot està en venda en aquest paradís rendible.

La paradoxa és que mentre el valor econòmic de Mallorca augmenta, la capacitat dels mallorquins per decidir sobre el seu propi territori disminueix. Cada vegada hi ha més inversors globals, més capitals internacionals i més actors amb interessos a l’illa. I cada vegada hi ha menys residents en disposició de competir-hi. Les projeccions demogràfiques indiquen que el procés s’accelerarà. L’any 2041 les Balears tindran prop de 575.000 residents estrangers, 200.000 més que avui, fins a representar gairebé el 40% de la població. Una illa que continua creixent mentre els mallorquins perden pes demogràfic, econòmic i, amb ell, capacitat per decidir sobre el seu propi territori.

La prioritat sempre és garantir que la màquina econòmica continuï funcionant. El risc és acabar convertint els habitants de Mallorca en una reserva indígena destinada a donar autenticitat a una postal que ja no els pertany. El mecanisme és més subtil del que sembla. No es tracta d’expulsar els mallorquins de manera explícita, sinó de convertir la seva permanència en una impossibilitat econòmica. Els qui mantenen un vincle històric amb l’illa acaben essent un obstacle. Fan nosa perquè tenen memòria i perquè continuen pensant Mallorca com una comunitat abans que com un negoci. El model ideal és aquell en què els habitants són completament intercanviables. Una societat amb consciència del seu passat sempre posa límits, mentre un mercat només demana que res no impedeixi continuar comprant i venent.

Si la cadena humana del dia 5 a es Trenc fracassa, s’haurà confirmat que els mallorquins ja ho donen tot per perdut. Les societats comencen a desaparèixer quan deixen de creure que encara val la pena defensar les coses importants. El dia que es Trenc, una de les joies d’aquesta illa en venda, deixi de mobilitzar els mallorquins serà perquè hauran assumit que les grans decisions sobre el futur de l’illa ja no depenen d’ells. La resignació és sempre la victòria més important de qualsevol model.

És aquí on resulta especialment interessant el Full de ruta per erradicar la pobresa més enllà del creixement, presentat fa unes setmanes per economistes com el Premi Nobel Joseph Stiglitz, Thomas Piketty, Olivier De Schutter, Kate Raworth o Jason Hickel, entre d’altres. Els autors expliquen que els governs i les institucions multilaterals tenen dues opcions: «persistir en un model fracassat que prioritza el creixement o comprometre’s a erradicar la pobresa transformant les regles econòmiques que la generen».

A les Balears el creixement continua essent la resposta automàtica a gairebé qualsevol problema. Si manca habitatge, més creixement. Si hi ha dificultats pressupostàries, més creixement. Si apareixen desequilibris socials, més creixement. Perquè les Illes són addictes al creixement. La tesi de l’informe és clara: «La pobresa i la desigualtat no són casualitat; són conseqüències previsibles de les decisions polítiques».

Quan una societat deixa de sorprendre’s davant la possibilitat de tocar allò que considerava intocable, vol dir que s’ha anat acceptant que el valor d’un territori depèn sobretot de la seva capacitat per generar activitat econòmica. I quan aquest criteri acaba dominant-ho tot, fins i tot la preservació dels espais naturals passa a haver de justificar-se en termes de rendibilitat.

Els autors sostenen que la manera com es dissenyen els sistemes fiscals, es regulen els mercats laborals, es financen els serveis públics o es distribueix el poder econòmic determina qui prospera i qui queda enrere. Les desigualtats no cauen del cel sinó que són el resultat de decisions concretes. «La protecció social i els serveis públics són essencials, però no poden compensar indefinidament unes economies que, per la seva pròpia naturalesa, generen salaris de misèria, ocupació precària i habitatges inaccessibles», destaquen.

El manifest també recorda que «la via dominant cap al creixement —basada en l’extracció de recursos, mà d’obra barata i submisa, dependència de les exportacions i un endeutament creixent— ha augmentat la desigualtat i ha degradat el medi ambient». I afegeixen una qüestió que també hauria de formular-se a les Balears: «La veritable pregunta avui no és si el creixement continua, sinó quin tipus d’economies estam construint, a qui beneficien i si permeten que tothom visqui amb dignitat».

Segons els autors, mentre els ingressos de l’Estat augmentaven, els salaris s’estancaven, la feina es feia més precària i els serveis públics es debilitaven. La conclusió és encara més contundent: «El creixement s’ha desvinculat de la prosperitat compartida. No són crisis aïllades. Són símptomes d’un model econòmic que ha arribat al seu final».

Potser la realitat més incòmoda de totes és aquesta: el model funciona exactament com va ser concebut. El seu objectiu no era construir una societat més cohesionada ni garantir que els mallorquins poguessin continuar vivint a Mallorca. El seu objectiu era augmentar el valor econòmic del territori.Quan una economia tracta un territori com una matèria primera, el desenllaç sempre és el mateix: esprémer-lo fins que s’esgoti. És a dir, es Trenc estarà en venda, com tota Mallorca.

Suscríbete para seguir leyendo