Informe Fènix: Mallorca serà turismòfoba

L’aprenentatge més important de la visita de Lleó XIV és que «la realitat és superior a la idea», per això dir que tots els mallorquins són o seran turismòfobs és un plantejament lògic, tenint en compte que, segons la RAE, la turismofòbia és la «fòbia al turisme massificat, a causa del seu impacte negatiu en el medi ambient i en la qualitat de vida de la població local». Des d'es Trenc fins a Sóller, allò que durant dècades va ser percebut com una benedicció comença a adquirir la forma d'una condemna.

L’Informe Fènix, publicat fa unes setmanes, parteix d’una constatació que hauria de provocar una commoció política molt superior: les Balears estan malaltes i ningú pareix que vulgui posar-hi remei. La tesi central dels autors és que les Illes han tengut «un excepcional creixement demogràfic protagonitzat per la immigració i un pobríssim comportament de la renda per càpita». Les Illes apareixen convertides en un exemple paradigmàtic d’allò que els autors consideren un model fracassat: molta població, molt turisme, molt moviment econòmic i poca prosperitat relativa. És una frase devastadora perquè destrueix la gran il·lusió dels darrers anys.

Mallorca va ser la demostració empírica que el turisme podia transformar una economia perifèrica en una de les regions més pròsperes del Mediterrani. La gran maquinària que permetia sortir de la pobresa agrària. Mallorca era el miracle: el turisme va crear una classe mitjana, va generar oportunitats i va permetre que milers de famílies prosperassin. L’Informe Fènix, no obstant, planteja que aquell model fa temps que s'ha convertit en el principal obstacle per continuar avançant.

La gran operació de l’informe és desplaçar el focus al PIB per càpita. Entre 2000 i 2024 la població balear ha crescut a una velocitat extraordinària. L’arxipèlag ha incorporat centenars de milers de nous residents mentre batia rècord rere rècord de visitants. Però el document constata que aquesta expansió no s’ha traduït en una millora equivalent de la prosperitat individual. La pregunta, per tant, no és si Mallorca genera diners, sinó qui se’ls queda.

Els autors sostenen que existeixen activitats econòmiques, «sectors subvencionats», que paguen salaris tan baixos que els treballadors no generen prou recursos fiscals per sostenir els serveis públics que utilitzen. Calculen que aquest llindar se situa al voltant dels 29.000 euros anuals. Per sota d’aquesta xifra, afirmen, existeix una mena de subvenció implícita procedent de la resta de l’economia. En aquest sentit, l’informe sosté que un hotel de tres estrelles de sol i platja rep una subvenció implícita de sis euros per pernoctació i que el 80% del benefici final d’aquesta subvenció acaba en mans de consumidors estrangers.

Per als autors, el problema fonamental de les Balears és que el creixement econòmic descansa excessivament sobre activitats intensives en mà d’obra. Activitats que necessiten incorporar contínuament nous treballadors per continuar expandint-se. Això genera una espiral que es retroalimenta. I aquesta pressió acaba reduint els beneficis socials del creixement. Per això, els autors proposen reduir significativament la capacitat turística, augmentar la fiscalitat vinculada al turisme, elevar el salari mínim i gestionar la immigració segons criteris de qualificació i productivitat.

L'illa es dirigeix cap a una Mallorca sense mallorquins, convertida en un territori de senyors i servents, de propietaris globals i mà d’obra flotant, sense gairebé cap vincle real amb la cultura, la llengua o la continuïtat històrica de l’illa. Per dalt, una acumulació cada vegada més agressiva de capital exterior: compra massiva de territori, residencialització de luxe, hotels exclusius, ports esportius, fons d’inversió, urbanitzacions internacionals i un mercat immobiliari completament desvinculat dels salaris locals. Per baix, una importació constant de mà d’obra barata imprescindible per sostenir el sistema. I enmig, una societat mallorquina que veu com el seu espai material es va estrenyent. L’illa ja no funciona com una societat articulada al voltant dels seus habitants, sinó com una plataforma econòmica integrada dins el mercat global.

El catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra i un dels autors de l’informe, Guillem López Casasnovas, explica que el model balear ha estat «una ganga per a alguns», sobretot per als sectors que acumulen beneficis directes del creixement turístic i immobiliari, i també per a l’Estat, que continua utilitzant el turisme balear com una enorme fàbrica de divises per compensar les febleses estructurals de l’economia espanyola.

El problema és que el model ja no produeix prosperitat sinó dependència. Necessita créixer constantment perquè ha perdut la capacitat de mantenir-se dret sense noves dosis d'expansió. Però cada nova volta de la roda deteriora les condicions de vida dels residents. L'habitatge és més car, la convivència més difícil i la sensació d'ofec més intensa. Així és com una societat aparentment rica acaba convertint-se en una societat cada vegada més fragmentada, on els beneficis es concentren i les molèsties es socialitzen.

Una economia sofisticada, amb productivitat elevada i salaris dignes, genera necessitats migratòries molt diferents d’una economia basada en volum, baixos costos laborals i creixement permanent. És el resultat acumulat de decisions equivocades sostingudes durant dècades. Dependència exterior, destrucció de sectors productius propis, creixement desordenat, desigualtat extrema, debilitament institucional i una economia orientada principalment a satisfer interessos externs.

Els mallorquins continuaran empobrint-se perquè la seva economia ja no està dissenyada per protegir-los a ells, sinó per maximitzar la rendibilitat del territori. L’expresident del Govern José María Aznar deia fa unes setmanes: «Necessitats com estem d’immigrants, el que hem de cercar són immigrants legals i vinculats essencialment a Hispanoamèrica. Ens interessen els immigrants que venen de la nostra història, de la nostra cultura i de la nostra llengua, com és natural».

En un article extens, el Financial Times explica «el gran experiment migratori d’Europa que ha canviat Espanya», assenyalant que «l’augment de l’ocupació ha estat generalitzat, però el creixement més gran en termes absoluts s’ha produït als hotels, bars i restaurants, que han generat 350.000 nous llocs de feina des de 2020», resumeix.

La Bíblia del món econòmic explica que «els immigrants més recents solen tenir ingressos baixos i una qualificació escassa, cosa que encaixa perfectament amb el model econòmic tradicional espanyol, centrat des de fa temps en la construcció, el turisme i la restauració». I conclouen: «Però tots aquests sectors presenten una productivitat baixa, fet que ha provocat advertiments segons els quals Espanya simplement està important mà d’obra barata. En canvi, alguns economistes sostenen que el país hauria d’aprofitar millor el seu creixement centrant-se a millorar la productivitat. Una mà d’obra més qualificada contribuiria a assolir aquest objectiu».

Mentre els rics estrangers compren l’illa i els pobres d’arreu del món venen a servir-los, els mallorquins desapareixen lentament com a element central. Durant dècades s’ha repetit que la globalització significava prosperitat, modernització i obertura, però la realitat que avui emergeix és molt més incòmoda: l’illa s’ha anat convertint simultàniament en un refugi residencial de les classes benestants i en un territori dependent d’una immigració massiva de mà d’obra barata que el mateix sistema és incapaç d’integrar.

Suscríbete para seguir leyendo