El «tramvia cap a l'eternitat» de Gaudí a Mallorca

És difícil entendre la concepció del món d'Antoni Gaudí i Ramon Llull sense tenir present la seva relació amb la llengua i la importància que donaven a la transcendència. Josep Pla deixà escrit que l'arquitecte català «és l'home que, evadint-se de les fórmules (empíriques) de la catedral gòtica, calcula racionalment, microgràficament, una immensa baluerna». I afegia una observació encara més interessant: «Aquest fet, sensacional, únic, col·loca l’home al nivell de la seva idea de grandesa. I, com Llull, projecta sobre una sublim obsessió una dedicació total, hi aboca les últimes gotes de la pròpia misèria humana —en un país de gent titil·lant, embadocada davant el cèntim». Darrere els dos genis hi ha una disciplina intel·lectual colossal i una convicció profunda: la vida humana només adquireix sentit quan s'orienta cap a alguna cosa que la transcendeix.

La pervivència del català a Mallorca tampoc no s'entén sense aquesta idea de continuïtat. Durant segles, la pagesia i l'Església han estat els dos grans baluards que han custodiat la llengua quan les elits la menystenien o la consideraven un obstacle per prosperar. Tampoc la Sagrada Família no s'entén sense aquesta Mallorca que desapareix lentament. Gaudí hi trobà formes, paisatges i una manera d'entendre la transcendència. Les coves, la Seu, la llum mediterrània i una determinada espiritualitat deixaren una empremta visible en una obra que acabaria parlant al món sencer sense deixar mai d'estar arrelada a una terra concreta. Com més universal esdevé Gaudí, més visibles apareixen les seves arrels.

"Mallorca, la sirena del Mediterrani que crida als qui van pel mar a reposar a la terra, posada al mig de l’aigua, és un tros de terra catalana, com el Rosselló de l’altra banda de la muntanya i València de l’altra banda del riu, separada del cor català per les onades del mar" escrivia el filòsof català Francesc Pujols a l'article La catalanitat de Ramon Llull a Diari de Catalunya el 1937. Deu anys abans havia publicat La visió artística i religiosa d’en Gaudí, un llibre fonamental sobre l'arquitecte de la Sagrada Família, on parteix d'una conversa entre Gaudí i Santiago Rusiñol (Rossinyol en el llibre) a Mallorca sobre la catedral per explicar que l'arquitecte català considera que és absurd pensar que pugui ser acabada per una sola generació ja que, com les grans catedrals medievals, la Sagrada Família és una obra destinada a travessar els segles, és a dir, el resultat de l’esforç acumulat i de la fe d’un poble que treballa per una obra que sap que no arribarà a veure acabada.

La qüestió que planteja Rusiñol és aparentment senzilla. Si la Sagrada Família necessita tres o quatre segles per ser acabada, qui pot garantir que d'aquí tres o quatre-cents anys encara existirà la religió? Qui pot assegurar que les generacions futures compartiran les mateixes creences? La pregunta és tan directa que, segons relata Pujols, Gaudí queda en silenci, abaixa els ulls i no respon.

Anys després Gaudí troba finalment una manera de respondre aquella vella objecció de Rusiñol en una visita a la Sagrada Família amb l'actriu Carmen Cobeña i el seu marit Federico Oliver: "Fent d'intèrprete entre l'un i l'altre, perquè com és sabut En Gaudí entenia molt poc el castellà i l'Oliver no entenia gens el català, malgrat portar un cognom de la nostra terra, el visitant va sortir a parlar de seguida, com és molt natural, de l'eterna qüestió que ens preocupa a tots: de si la Sagrada Família s'acabarà o no s'acabarà i com un de qui la podrà veure acabada. En Rossinyol, amb aquella ironia que té, interpretant i traduint fidelment del castellà al català les paraules de l'Oliver, que feia la pregunta que fem tots, va dir a En Gaudí que preguntava si la Sagrada Família s'acabaria, i aleshores no cal dir que va ésser quan el gran arquitecte que dedicava catedrals que havien de durar segles a les seves creences artístiques i religioses, li va dir que li respongués que totes les catedrals estaven tres o quatre segles a ésser acabades, encara que n'hi hagi molts que es pensin que d'aquí tres o quatre cents anys ja no hi haurà religió".

Pujols presenta la Sagrada Família no només com un edifici, sinó com una aposta per la continuïtat històrica i espiritual. També explica que l’obra de Gaudí provocava una reacció paradoxal: sovint no agradava als seus contemporanis, però alhora imposava tant respecte que gairebé ningú s’atrevia a criticar-la davant seu. Ho il·lustra amb un exemple a Mallorca: "Era el mateix que passava amb els canonges de la Seu de Palma de Mallorca, que dient a En Gaudí que la tribuna que havia fet estava molt bé, quan ell no hi era deien que estava molt malament, perque deien que semblava un tramvia, que quan hom ho va dir a En Gaudí, revelant l'opinió secreta del Cabilde d'aquella catedral, que com a Cabilde aprobava l'obra i com a canonges la desaprovava, va ésser quan l'arquitecte del temple de la Sagrada Família, glorificant amb molts anys d'anticipació el tramvia que li havia d'ésser la mort, va dir amb molta raó i molta llum estètica, que un tramvia podia ésser molt bonic, com si veiés aquell tramvia que fent-lo passar per l'Hospital de la Santa Creu, l'havia de treure d'aquest món, per portar-lo a l'altre, com si En Gaudí, que sempre anava a peu, perquè deia que era més sa, volgués agafar el tramvia per a anar a l'eternitat, sinó hagués estat el tramvia que va agafar a En Gaudí, per a fer-li fer l'únic viatge que ell desitjava, com ho demostra la seva obra d'arquitectura mística, i que l'havia somiat tantes vegades, a l'ombra d'aquell mateix temple que ell no podia acabar i que entregava a la inspiració dels segles que vindran"

Gaudí morí atropellat precisament per un tramvia a Barcelona. A partir d’aquí, Pujols desenvolupa una interpretació simbòlica i religiosa: aquell tramvia esdevé el vehicle que transporta Gaudí cap a l’eternitat, coherent amb una vida dedicada a una arquitectura profundament espiritual. La mort de l’arquitecte apareix així vinculada al destí de la seva obra, especialment la Sagrada Família, un temple que ell sabia que no acabaria i que deixava, segons Pujols, a la inspiració de les generacions futures.

Potser la pregunta que Rusiñol feia a Gaudí continua essent la mateixa que avui tenim davant. Qui garanteix que d’aquí tres o quatre-cents anys continuaran existint la religió o la llengua? Tampoc ningú no podia garantir-ho quan Ramon Llull escrivia a Mallorca o quan Gaudí començava la Sagrada Família. Però tots dos sabien que hi ha obres que només poden començar-se si algú està disposat a treballar per un futur que no arribarà a veure. La llengua, com les grans catedrals, no és l’obra d’una sola generació, sinó el resultat d’una fe sostinguda durant segles. Potser comparteixen el mateix secret: només sobreviuen quan hi ha homes i dones disposats a dedicar la vida a una obra que saben que pertany als qui vindran després.

Suscríbete para seguir leyendo