Zapatero cercà el Nobel de la Pau a Mallorca

En aquesta illa convertida parc temàtic, José Luis Rodríguez Zapatero intentà construir la seva gran fantasia diplomàtica. L'expresident creia que podia inaugurar aquí el seu camí particular cap al Nobel de la Pau, convertint Mallorca en el quilòmetre zero d’una nova moral internacional. La Alianza de Civilizaciones fou el gran intent del zapaterisme de construir una religió laica per a la globalització progressista just vuit mesos després dels atemptats de l’11M.

Zapatero venia a parlar d’encontre de civilitzacions mentre els joves mallorquins començaven a assumir que la terra dels seus pares s’havia convertit en una mercaderia destinada a estrangers amb capital infinitament superior al seu. TV3 publicava un extens reportatge just uns anys abans com una advertència sobre l’arribada massiva de residents europeus i sobre la progressiva compra de finques i habitatges per capitals estrangers. El dirigent del PSOE reuní el president de Turquia, Recep Tayyip Erdoğan, diplomàtics, periodistes i ministres per representar aquell drama moral d’Occident. Com més fràgil esdevé la realitat material, més grandiloqüent es torna el discurs ètic. És una llei gairebé física de la política occidental contemporània.

La Alianza de Civilizaciones venia suposadament d’una tradició humanista que creia genuïnament en el diàleg com a instrument de pau i que intuïa que el «xoc de civilitzacions» era més una profecia interessada que una descripció inevitable del futur. Hi havia la intuïció de què les societats modernes necessitaven mecanismes culturals per evitar la fractura permanent. Però el projecte zapaterista no era Ramon Llull, sinó una ONG global que confonia la producció de consensos retòrics amb la transformació real de les condicions materials. Una estructura diplomàtica sense arrelament popular que pretenia governar les passions humanes.

Perquè el gran drama de Mallorca durant aquells anys fou precisament aquest: mentre els dirigents europeus parlaven de multiculturalisme abstracte, l’illa començava a experimentar una transformació demogràfica, econòmica i cultural d’una profunditat històrica probablement irreversible. El capital internacional descobria definitivament les Balears com a refugi climàtic, residencial i financer. Les cases deixaven de ser habitatges per convertir-se en actius globals. Els salaris locals ja no podien competir amb la renda importada del continent. El mallorquí començava a entendre que s’estava convertint en un estranger dins la seva pròpia terra.

Zapatero, en canvi, ja pertanyia a una nova classe política globalitzada obsessionada amb la projecció internacional. És la condició estructural de la política occidental en l’era de la globalització: governs cada vegada menys capaços de controlar els processos materials i, precisament per això, cada vegada més obsessionats amb la producció de relat moral. La seva posterior fascinació per Veneçuela, la Xina o la iconografia del mediador universal no fou cap desviació tardana ni cap extravagància, sinó el destí natural del personatge.

Només quatre anys més tard, el gener de 2008, l’expresident rebia Angela Merkel a Mallorca. L’home que somreia com un sant laic de la modernitat europea era el que acabaria negociant la seva rendició. Merkel ja preparava l’austeritat que acabaria destruint el mite socialdemòcrata espanyol. Mallorca fou també el laboratori sentimental de la gran mutació del socialisme espanyol. Aquí Zapatero passà de ser l’home aplaudit al crit de «guapo, guapo!» a convertir-se en una figura fantasmal. La mateixa illa que havia servit d’escenari per al seu internacionalisme sentimental es convertia lentament en el símbol de totes les contradiccions materials que aquell model polític no havia volgut mirar de cara.

Però Zapatero encara feu un darrer moviment significatiu abans de capitular completament. El mateix dia que el Consell de Ministres aprovava la reducció del sou dels funcionaris i la congelació de les pensions, és a dir decisions que afectaven milions de persones que havien votat i confiat en ell, aprovava també el II Pla Nacional per a l’Aliança, i als Pressupostos de 2011, quan tot s’esfondrava, el projecte rebé un augment del 33% i una primera transferència d’1,5 milions d’euros. Mentre l’Estat començava a retallar drets socials històrics, encara es destinaven recursos a preservar la gran arquitectura simbòlica del zapaterisme.

En aquell moment existia un gegant que intentava parlar de coses molt menys elegants però infinitament més importants: cogestió aeroportuària, finançament, model territorial, límits físics del creixement. L'expresident del Govern Francesc Antich representava encara una política terrenal que Zapatero havia abandonat gairebé per complet. Sabia que els aeroports no són infraestructures neutres, sinó màquines de transformació social. Cada nova ruta canvia la fesomia de l’illa. Que cada augment de passatgers modifica salaris, preus, llengua, habitatge i demografia. Antich entenia que el futur de Mallorca es decidia més a Son Sant Joan que a cap fòrum internacional sobre civilitzacions.

És molt revelador recordar avui aquelles negociacions sobre Son Sant Joan. Antich insistia que la cogestió aeroportuària era vital per les Balears perquè intuïa que el gran conflicte del futur no seria únicament ideològic, sinó territorial i demogràfic. Sabia que cada nova connexió aèria transformava irreversiblement les illes, que cada rècord turístic tenia conseqüències socials profundes i que la prosperitat quantitativa podia acabar destruint les bases materials d’una comunitat. L’agost de 2008, després d’una reunió a Palma, Zapatero es va comprometre inclús a «avançar en el procés de dos o tres anys cap a la cogestió aeroportuària». La història posterior és coneguda per tothom, i ara els mallorquins han d'aguantar humiliacions constants per part d'Aena, que només pensa a saturar la mina d'or fins a les darreres conseqüències.

Mallorca era el lloc perfecte per a aquesta operació: una terra experta a dissimular la decadència darrere la bellesa, a decorar la ruïna i convertir la saturació en postal. La factura l’acabaren pagant els mateixos ciutadans que havien convertit Zapatero en una mena de sant laic de la modernitat europea. Fa unes setmanes ja vàrem explicar que Aena farà «tot el que sigui possible i més» per evitar la cogestió aeroportuària a les Balears.

Va haver-hi un temps on existia entre l’esquerra una certa sospita moral cap a la riquesa excessiva, cap a la proximitat obscena entre poder i diners i cap a la utilització privada de les estructures públiques. Fins i tot hi havia qui reivindicava una espècie d’austeritat republicana, gairebé franciscana, davant la progressiva conversió de les elits progressistes en noves aristocràcies perfectament integrades dins el capitalisme d’influència. Però el zapaterisme acabà transformant gran part de l’esquerra en una classe dirigent obsessionada amb l’estètica moral, les xarxes internacionals, les conferències globals i la mateixa superioritat simbòlica, mentre la realitat material dels seus votants es degradava lentament sota els seus peus. I Mallorca, una vegada més, fou el millor escenari possible per representar aquesta contradicció europea: una illa convertida simultàniament en paradís i advertència, en postal de luxe i laboratori de dissolució social.

Com tot són radiacions, vint anys després la gran arquitectura sentimental de l’Alianza acabà topant amb una realitat infinitament menys literària. El gener de 2026, Donald Trump anuncià la retirada dels Estats Units de la Alianza de Civilizaciones i de desenes d’organismes internacionals perquè les considerava «simples estructures burocràtiques inútils, mecanismes cars destinats a produir retòrica global sense cap efecte real sobre el poder». Aquell projecte nascut entre l’eufòria sentimental posterior a l’11M, inaugurat davant la Mediterrània mallorquina amb tota la solemnitat d’una nova religió diplomàtica europea, acabava reduït a la categoria comptable de despesa supèrflua dins la nova brutalitat geopolítica americana.

La Alianza havia acabat convertida en una d’aquelles estructures ornamentals que sobreviuen burocràticament molt després d’haver perdut qualsevol energia històrica real. Congressos, eslògans, cerimònies diplomàtiques, declaracions solemnes sobre convivència: tota una maquinària simbòlica sostinguda mentre Europa es degradava materialment, les classes mitjanes s’empobrien i els territoris com Mallorca començaven a experimentar formes cada vegada més visibles de despossessió.

Suscríbete para seguir leyendo