Les Balears: de segona residència a parc temàtic d’Europa

Algunes dades tenen la virtut de descriure un canvi d’època amb més precisió que molts discursos. El 28,6% dels ciutadans considera que la divisió més important no és la que separa rics i pobres, sinó la que distingeix entre població immigrant i autòctona, mentre només un 23,6% continua situant el conflicte de classe com l’eix central, segons l’estudi Horizontes. Retos y preocupaciones que impulsarán la agenda pública en España, realitzat per H/Advisors. Una mutació de la percepció col·lectiva en el que el vell relat de la desigualtat articulat al voltant de la lluita entre capital i treball s’està dissolent progressivament dins una altra experiència més immediata i més visible: la sensació que els territoris deixen de pertànyer als qui hi viuen.

Sis anys després que Gabriel Cañellas somiés en què les Balears fossin «la segona residència d’Europa», TV3 publicava un extens reportatge titulat Mallorca, envoltada pel marc (1997). El reportatge fou concebut com una advertència sobre l’arribada massiva de residents europeus, sobretot alemanys, i sobre la progressiva compra de finques i habitatges per capitals estrangers, quan la societat encara no acabava d’entendre la naturalesa profunda del procés que començava a devorar-la.

Trenta anys més tard, Mallorca ja no només és la segona residència sinó que s’ha convertit en el parc temàtic d’Europa. El lloc on una part considerable de les classes benestants del continent projecten les seves fantasies mediterrànies. Hi ha un moment del documental que resumeix admirablement tota una època. Una dona mallorquina explica que li oferiren trenta-cinc milions de pessetes per la finca familiar. L’entrevistador li demana si és possible renunciar a una quantitat semblant. La resposta és seca i d’una sinceritat gairebé brutal: «Ara sí, perquè tenc feina».

Dins aquesta frase hi ha comprimida bona part de la tragèdia contemporània de Mallorca. La globalització i la transformació del model econòmic convertiren la terra en un actiu immensament valuós, mentre les activitats tradicionals que havien permès conservar-la deixaven de ser rendibles. Així, moltes famílies es trobaren en una situació paradoxal: posseïen patrimonis que valien fortunes al mercat internacional, però no generaven prou ingressos per mantenir-los. El cost de conservació, la fragmentació hereditària i la diferència abismal entre els salaris locals i el capital exterior acabaren fent que la terra començàs a tenir més valor per als qui venien de fora que per als qui havien viscut sempre aquí.

El documental conté en aquest sentit una reflexió extraordinària. Un home recorda els seus padrins, endeutats durant tota la vida per conservar la finca. Gent que havia viscut austerament, renunciant a comoditats elementals, simplement per poder mantenir aquell tros de terra dins la família. «Els meus padrins varen haver de lluitar molt per comprar això. Varen fer feina i varen pagar tota la vida. I és d’això que un s’ha de conscienciar, del que els va costar a ells. A nosaltres ens facilita les coses. Et posen una palangana amb doblers i et facilita les coses, però no és un procés natural». Difícilment podria explicar-se millor la ruptura històrica. El mercat acaba per dissoldre completament la memòria dels sacrificis acumulats.

«És com si hagués perdut una cosa que era molt, molt meva», diu la seva germana. Just després apareix probablement la frase més profunda de tot el documental: «Vàrem vendre aquí dos-cents anys d’arrels, de lluita, de suar». La frase impressiona especialment avui. El 2002 hi havia a les Balears 71.785 residents estrangers. El 2025 ja eren 275.354. En aquell moment arribaven prop de nou milions de turistes anuals. Ara ja freguen els vint milions. Les magnituds del fenomen han acabat alterant completament la naturalesa de les illes.

Biel Majoral, un dels entrevistats, ho formula d’una manera admirable: «No és perquè siguin alemanys. És perquè la terra, una vegada la vens, ja no torna a ser mai teva». Aquest és probablement el gran drama. El conflicte rau en la transformació del territori en una mercaderia global. Els alemanys només foren l’avantguarda visible d’un procés molt més ampli que després continuaria. Mallorca ha deixat progressivament de funcionar com una societat articulada al voltant de la seva pròpia economia i funciona cada vegada més com un actiu residencial dins el mercat mundial. Majoral encara afegeix una altra reflexió que avui sona gairebé profètica: «La terra és perquè sigui cultivada, verge, estimada, no perquè hi vagin construint i especulant».

Entre 2015 i 2024, l’associació ecologista Terraferida va localitzar prop de 6.500 nous elements o construccions al sòl rústic: «El creixement urbanístic programat a Mallorca és una bomba demogràfica. Hi ha sòl programat per edificar prop de 200.000 habitatges més. I cap Govern vol retallar l’expectativa. Anam al desastre, dreta, esquerra, rics i pobres».

Aleshores, el catedràtic de Geografia Humana Pere Salvà advertia que Mallorca podia convertir-se en «una àrea metropolitana completament urbana». Basta recórrer l’illa per comprendre que deixà de ser una illa fa temps per esdevenir una gran ciutat per acumulació de processos: dècades de creixement urbanístic, pressió turística sostinguda i una progressiva subordinació del territori a la lògica del mercat. Potser allò que produeix més inquietud és comprovar fins a quin punt moltes de les advertències del documental s’han normalitzat completament: els joves mallorquins no poden accedir a un habitatge, la llengua pròpia retrocedeix i el territori és percebut principalment com una inversió.

Una qüestió que impressiona del documental és la sensació que Mallorca va perdre, sense acabar d’adonar-se’n, la consciència que la seva primera obligació històrica era no vendre’s. La prioritat nacional mallorquina havia de ser conservar la terra, mantenir la casa, garantir la continuïtat familiar i resistir la dispersió. Tot l’ordre moral de la societat mallorquina girava al voltant d’aquesta necessitat silenciosa. Entendre instintivament que la llibertat depenia de conservar una mínima autonomia material. La força dels mallorquins provenia de la persistència, d’una relació gairebé orgànica entre família, feina i propietat. Perquè l’element bàsic i indiscutible de la societat mallorquina no era l’individu sinó la casa.

Mallorca sempre fou una successió de famílies vinculades a la terra. Per això la venda massiva del territori no representa únicament una transformació econòmica, sinó una ruptura civilitzadora. Quan el documental mostra famílies que expliquen la pèrdua de cases i finques mantingudes durant dos-cents anys, allò que desapareix no és només una propietat, sinó una determinada manera d’estar al món. El sentit de continuïtat i la responsabilitat heretada. La idea que cada generació administrava provisionalment alguna cosa que havia rebut i que havia de transmetre. Tot això s’ha anat desfent amb una rapidesa extraordinària.

L’anar i tornar constant de gent dins el territori ha acabat produint situacions sovint incongruents i paradoxals. Mallorca s’ha convertit simultàniament en un dels territoris més rics d’Europa en circulació de capital i en una societat cada vegada més vulnerable. Hi ha més activitat econòmica que mai, però també una sensació d’inseguretat material.

La sobrepoblació ha accelerat tot aquest procés. Mallorca ha experimentat una alteració demogràfica d’una velocitat insòlita. Quan es va aprovar la Llei de Normalització Lingüística, les Balears rondaven els 690.000 habitants. Avui freguen els 1,3 milions. En poc més de quaranta anys, les Illes han absorbit centenars de milers de nous residents dins un territori físicament limitat i amb una estructura econòmica completament dependent del sòl.

Mallorca s’ha convertit en una societat sotmesa a una tensió demogràfica constant. La sobrepoblació dissol progressivament els mecanismes tradicionals d’integració. Cada vegada més gent té la sensació de viure dins unes illes socialment fragmentades, lingüísticament insegures i territorialment saturades. L’illa havia estat històricament una societat lenta, però el model econòmic que s’ha imposat l’ha obligada a viure en acceleració permanent.

Homes lliures en terra lliure era la clau profunda de l’estabilitat històrica. La terra funcionava com una protecció contra la dissolució individualista absoluta. Segons l’informe Anàlisi de l’exclusió social i econòmica a Espanya, un 40% de les persones en risc de pobresa a les Balears tenen feina. Potser és això el que el documental de TV3 permet entendre avui amb tanta claredat retrospectiva. Mallorca no només ha canviat econòmicament o demogràficament. El canvi més profund és que la terra ha deixat de ser percebuda com allò que s’havia de conservar per convertir-se en allò que es pot vendre.

Suscríbete para seguir leyendo