Aena farà «tot el que sigui possible i més» per evitar la cogestió aeroportuaria a les Balears

Fa unes setmanes, mentre preparava una informació sobre la cogestió aeroportuària que han impulsat PP i Més, un directiu d’Aena em va resumir amb una franquesa poc habitual el futur de la llei: «No hi ha cap possibilitat». L’única escletxa que deixava oberta implica reduir les aspiracions al màxim, acceptant tenir veu però no vot. És a dir, institucionalitzar la irrellevància. Ho va rematar amb una frase que ha anat adquirint un pes estructural: Aena «farà tot el que sigui possible i més» per impedir qualsevol reducció del seu poder. Una setmana després d’aquesta conversa, Maurici Lucena era reelegit president d’Aena.

El conflicte presentat com a tècnic i jurídic és, essencialment, un conflicte de poder. Quan Lucena afirma que el marc legal és «clarament incompatible» amb les pretensions de les comunitats autònomes, no està descrivint una limitació objectiva, sinó fixant una frontera política. El model no es toca. Quan defensa que únicament és possible un òrgan «estrictament consultiu i no decisori», el que està oferint és exactament el que aquell directiu anticipava: un mecanisme per escoltar sense haver de cedir res. Participació sense capacitat d’incidència. Una forma sofisticada de neutralització.

Aena insisteix que «la regulació i la supervisió dels aeroports corresponen de manera exclusiva a l’Estat» i que la gestió és també «exclusiva» dels seus òrgans de govern. La cogestió, diu Lucena, «podria constituir riscos importants» per al sistema i per als accionistes. Aquí ja s’entén molt millor l’enorme reticència a la cogestió. Mentrestant, a Madrid, la maquinària ja s’ha activat. El govern de Pedro Sánchez ja ha sigut informat i ara tot depèn de Francina Armengol, tenint en compte que és la presidenta del Congrés.

Aquesta tensió no s’explica sense entendre que una xarxa d’aeroports és una xarxa de poder. Controlar-los és controlar els fluxos i, en conseqüència, condicionar el model econòmic. Lucena és un quadre polític amb funcions executives. No va arribar a Aena per una trajectòria en la gestió aeroportuària, sinó per la seva condició d’home de confiança dins l’òrbita de Sánchez. I això és rellevant perquè explica la coherència del seu posicionament: defensa el model centralitzat amb disciplina d’Estat.

Son Sant Joan no és només un aeroport: és el centre nerviós del poder econòmic de Mallorca. Allà es fixa, dia rere dia, la intensitat, i també el límit, del model turístic. Aena opera avui amb una lògica cada vegada més orientada al dividend que a l’equilibri territorial. Qui controla l’aeroport controla el model. Renunciar a aquesta palanca és assumir que les Balears no poden decidir la seva relació amb el món. L’aeròdrom de Palma encadena rècords de passatgers i beneficis, mentre el debat s’esgota entre la inèrcia i la impotència, entre la retòrica i la resignació.

El passat 15 de gener, Maurici Lucena va participar en un acte del New Economic Forum a Madrid, on va ser presentat pel ministre de Transports, Óscar Puente, que va descriure el president d’Aena com «un dels millors gestors d’aquest país, un gran economista i un notable intel·lectual». Fins i tot va invocar la figura d’Émile Zola: «Òbviament, no el compar, però admir els intel·lectuals compromesos».

Fill d’una tradició determinada, amb vincles que passen per l’entorn de Pasqual Maragall, Andreu Mas-Colell o Carlos Solchaga, el seu perfil encaixa en la categoria del quadre que pensa i executa alhora, que no separa la teoria de la pràctica perquè, en realitat, les dues coses formen part del mateix mecanisme. Durant l’acte, Puente va reivindicar el paper d’Aena durant la pandèmia, quan la companyia va garantir la seguretat de les operacions i la logística necessària per a l’arribada de materials essencials, incloses les vacunes, sense esmentar que va ser José Luis Ábalos qui el va nomenar president de la companyia el 2018, amb qui va mantenir relació fins i tot mesos després de la seva sortida del ministeri. Si una estructura ha funcionat en moments crítics, qualsevol intent de modificar-la pot ser presentat com una imprudència.

Lucena, per la seva banda, va agrair el «sòlid suport» del ministre i va afirmar que Aena es troba «en el millor moment de la seva història». Però immediatament va introduir una idea que, en el seu discurs, apareix de manera recurrent: l’existència de «riscos de caràcter existencial» en els darrers anys. La cogestió deixa de ser una proposta per convertir-se en una amenaça.

Lucena assegura que la petició de cogestió és perquè «s’han repetit una sèrie de mantres que no tenen cap compatibilitat amb els fets», és a dir, que els debats «es converteixen en una trampa» acompanyada d’«arguments espuris». En aquest sentit, considera «incomprensible» que governs autonòmics «qüestionin constantment el model d’Aena i vulguin soscavar-lo». Fins i tot afirma que ho fan per desgastar el Govern de Pedro Sánchez: «Tenen la temptació permanent d’utilitzar-ho com una arma política llancívola per atacar el Govern».

Adverteix que les transferències d’aeroports a tercers o la cessió de parcel·les de gestió com a resultat d’acords polítics serien «nul·les de ple dret», perquè els inversors privats «defensarien amb dents i ungles les seves accions i farien servir tots els mitjans jurídics al seu abast». La combinació de legalitat i mercat com a mur de contenció. El model no és només políticament desitjable, sinó jurídicament blindat. És a dir, una qüestió de poder.

«El clima de polarització política contamina massa debats. És una barbaritat desmembrar Aena, una empresa d’infraestructures de transport que té una gran responsabilitat», diu Lucena, abans de donar una clau per entendre les reticències del PSOE: «Això ho he parlat amb Rosario Sánchez —futura candidata al Govern i actual secretaria d’Estat de Turisme—: no ens carreguin a l’esquena responsabilitats, ja en tenim prou amb les nostres. Aena no és un poder públic, no pot resoldre els problemes d’habitatge de les persones sense llar que hi ha a moltes ciutats d’Espanya. La descongestió de la massificació turística l’han de resoldre els poders públics, no Aena, que és una peça fonamental del sector turístic i del bon funcionament de l’economia espanyola».

I, tanmateix, hi ha una ironia que travessa tota aquesta història. Fa exactament deu anys, Sánchez presentava Francina Armengol en un esmorzar en el mateix Forum Europa on la dirigent socialista parlava amb una claredat que avui resulta gairebé utòpica. «No és possible que Aena actuï al marge de les estratègies econòmiques i socials de les comunitats. No renunciam a demanar la cogestió aeroportuària», insisteix. És a dir, una impugnació directa del model.

Quan li plantegen l’objecció clàssica sobre la seguretat jurídica, els drets dels inversors o el fet que Aena ja no és una empresa plenament pública, Armengol no recula i va més enllà: defensa que la privatització s’hauria de revertir i reivindica «seriosament» la cogestió. No hi ha matisos ni ambigüitats. La seva posició parteix d’una idea molt bàsica: si les Balears depenen dels aeroports per articular el seu model econòmic, no poden quedar al marge de les decisions que els afecten.

Sense capacitat d’incidència sobre aquests nodes, diu, qualsevol estratègia econòmica queda limitada. Parla inclús d’allargar la temporada turística i de la necessitat de pensar els fluxos amb criteri propi. I, en un moment molt concret, assenyala una decisió que considera especialment lesiva: la pujada de taxes aeroportuàries en temporada baixa perquè va «directament en contra dels interessos» de les Balears.

«Escoltar-nos, entendre’ns i acordar amb nosaltres», diu, «és el mínim que podrien fer». La frase té una càrrega política evident. Al seu costat, Pedro Sánchez escolta i assenteix. La seva intervenció és més breu, però igualment significativa. Presenta Armengol com «una amiga», algú amb qui manté una relació de fa anys i que l’ha ajudat a «conformar-me una idea més precisa d’Espanya». De fet, ho diu explícitament: «A Madrid tenim una imatge que sovint és bastant distorsionada de les Balears: les veim com un lloc de vacances, que ho són, però darrere d’aquesta etiqueta s’hi amaga una societat dinàmica i emprenedora. Francina em recorda sempre que cal resoldre d’una vegada per totes el greuge que pateixen moltíssims ciutadans cada vegada que s’han de desplaçar en vaixell o en avió». I, finalment, formula una promesa que, en aquell moment, sembla tenir pes: «Ho farem, compliré».

Vista amb perspectiva, l’escena condensa una manera d’entendre la relació entre territori i infraestructura que avui entra en fricció. Armengol defensava aleshores la cogestió com una necessitat estructural, Sánchez l’avalava i reconeixia un dèficit en la manera com l’Estat mirava les Balears. Però Mallorca és addicte al creixement com Espanya és addicte al turisme. Saturar la mina d’or per sostenir el sistema.

Suscríbete para seguir leyendo