La «prioritat nacional» és saturar la mina d'or de les Balears

«Prioritat nacional» és un concepte que anirà guanyant centralitat a mesura que el sistema autonòmic acceleri la seva degradació progressiva. No és un procés sobtat, sinó una acumulació d’insuficiències: la incapacitat de gestionar el creixement de la població, la saturació dels serveis públics o l’accés a l’habitatge. L’estat del benestar es va debilitant mentre milers de persones queden atrapades en la precarietat, incloses les classes mitjanes. El problema deixarà de ser només social per convertir-se en una crisi de legitimitat. L’Estat es veu desbordat per una realitat que ha contribuït a crear.

La regularització d’immigrants acabarà beneficiant tant a Pedro Sánchez com a Marga Prohens perquè tots dos comparteixen una mateixa premissa: sense immigració no és possible sostenir el relat del creixement econòmic i la recaptació fiscal en màxims. Ho recordava aquesta setmana el vicepresident del Banc Central Europeu i exministre del PP, Luis de Guindos, quan afirmava que "la immigració és indispensable per a Espanya, ja que la meitat del creixement econòmic dels darrers anys es deu a l’augment de la població originat per l’arribada d’estrangers". Segons BBVA Research, la immigració explica prop del 60% del creixement de l’ocupació des de 2022. Per això totes les patronals han sortit a donar suport a la regularització.

L’Espanya contemporània no s’entén sense el precedent fixat durant els anys de José María Aznar, quan es va consolidar un marc basat en regularitzacions, arrelament i reagrupació familiar: «No podria explicar l’èxit econòmic d’Espanya durant el meu govern sense la immigració llatinoamericana». Entre 1997 i 2004 la població immigrant es va multiplicar fins a arribar als 3,7 milions. A les Balears, el fenomen ha adquirit una intensitat encara més marcada: la població estrangera ha passat de 38.000 persones a finals dels noranta a més de 270.000 en l’actualitat.

El problema és un model econòmic que genera de manera sistemàtica llocs de feina poc qualificats i mal remunerats. Actua com un mecanisme d’atracció de mà d’obra amb salaris sovint insuficients per sostenir una vida digna. Una part d’aquesta diferència l’acaba assumint el sector públic. El sistema funciona així: el mercat paga una part del cost laboral i la societat en paga una altra a través de prestacions i serveis. En un estat del benestar, el cost de la mà d’obra barata no desapareix, sinó que el paguen tots els ciutadans.

A partir d’aquí, el debat tendeix a desviar-se. Emergeixen discursos que posen el focus en l’origen dels treballadors i no en l’estructura que els necessita. S’activa un conflicte horitzontal entre nadius i immigrants que resulta funcional perquè evita el conflicte vertical, és a dir, la discussió sobre el model productiu i la distribució dels seus beneficis. Els principals beneficiaris d’aquest sistema no en pateixen les conseqüències més immediates, però sí que n’obtenen els rendiments. Milers de persones viuen i treballen en una zona grisa, integrades de facto en el sistema però fora de les seves garanties. Una irregularitat funcional, tolerada perquè convenia.

Mentrestant, en les Balears persisteix una certa tendència a substituir la realitat per la retòrica. Es prefereix la metàfora amable, el discurs humanitari o l’eslògan indignat, però les decisions estructurals no es prenen en aquest terreny. Els recursos judicials o les declaracions solemnes difícilment alteraran una dinàmica que respon a incentius econòmics molt concrets.

Hi ha, a més, un límit institucional evident. L’Estat manté el control de les principals infraestructures d’entrada, com els aeroports, i això condiciona qualsevol intent de gestionar els fluxos de població des de l’àmbit autonòmic. Parlar de regularització sense tenir en compte aquesta dimensió és analitzar només una petita part del problema. Les Balears reben cada any entre 10.000 i 15.000 nous residents en un context de creixement continu que tensiona tots els equilibris.

El resultat és una transformació progressiva del contracte social. La solidaritat tendeix a convertir-se en competència, una de les formes més eficaces de descomposició social. Es consolida una estructura cada vegada més recognoscible: una terra de senyors i servents, amb una classe mitjana que s’aprima i una majoria que viu en una precarietat cada vegada més cronificada.

En aquest escenari, la immigració i la importació de mà d'obra barata és una peça imprescindible del seu funcionament. Mallorca ja no funciona com una illa, sinó com una ciutat addicte al creixement que necessita incorporar de manera contínua nova població per sostenir-se. Cada any entren milers de persones per ocupar llocs de feina que el mateix sistema genera i devalua. El conflicte real no és entre els qui arriben i els qui ja hi són, sinó entre un model que necessita créixer sense límits i una societat que no pot absorbir-ne les conseqüències. I mentre aquest conflicte no es formuli en aquests termes, la roda continuarà girant amb una eficàcia gairebé perfecta: produint riquesa per alguns, distribuint precarietat i convertint el malestar en soroll.

Fa uns mesos explicàvem que Donald Trump no vol més immigrants d’Àfrica a les Balears. Ara el Papa Lleó XIV, en un discurs davant centenars de joves al Camerun, diu: «Davant la comprensible tendència migratòria, que pot dur a creure que en altres llocs es pot trobar fàcilment un futur millor, us convido, abans de res, a respondre amb un desig ardent de servir el vostre país i de posar els coneixements que esteu adquirint aquí al servei dels vostres conciutadans».

El model econòmic de les Balears no s’entén sense aquesta entrada constant de mà d’obra, de la mateixa manera que en molts països d’origen l’emigració s’ha convertit en una sortida gairebé obligada. Aquesta és, en el fons, la vertadera prioritat nacional del sistema: es continua important mà d’obra barata amb una certa naturalitat, com si fos una conseqüència inevitable de les coses, mentre els costos recauen en la ciutadania. I així les Balears van fent, amb una economia que creix sense tenir en compte les conseqüències i una societat que, a poc a poc, es va estirant més del que pot donar. És a dir, saturar la mina d’or a costa dels mallorquins.

Suscríbete para seguir leyendo